Vam sortir del lodge per carretera d'asfalt, ens dirigíem al parc nacional del serengeti, però per això haviem de creuar l'àrea de conservació del ngorongoro, el cràter del qual visitaríem durant el trajecte de tornada.
En aquesta àrea és on es poden veure alguns poblats masai. Temps enrere estaven al serengeti, però el govern els va fer sortir d'allà i els va "allotjar" en aquesta àrea, menys perillosa. pel camí es veuen infinitat de masai, la majoria d'ells nens amb els seus ramats de vaques o cabres pasturant.
El guia ens va dir que fins les 3 de la tarda no podiem entrar al serengeti, així que al matí hi havia dues opcions.. una era parar-nos a alguna de les múltiples botigues de records que hi havia al costat de la carretera o... visitar una tribu masai! Per descoptat vam escollir la segona!
Vam passar per més d'un poblat en el que hi havia alguns jeeps turistics parats, però vam parar en un que no hi havia ningú i així estaríem sols, va dir en haji... tot i que imaginem que ho deuen tenir més que parlat i cada guia visita "el seu" poblat. (o sigui el que hi té comissió)
Al veure que el cotxe s'acostava al poblat, els masai van començar a sortir... venien a rebre'ns.Vaig preguntar quan duraria la visita i com que durava un parell d'hores, vaig demanar anar al lavabo.. el jefe de la tribu em va ensenyar el WC, una caseta de palla allunyada del poblat, evidentment, em vaig endur la càmera, jeje.
aquesta és la caseta del lavabo vista per fora, la foto interior millor no posar-la, jeje.
Mentre era al lavabo van pactar el preu de la visita amb el jefe de la tribu, vam pagar 50$, una barbaritat si tenim en compte el nivell de vida del país, en aquell moment no ho vam valorar, però ho vam contar l'últim dia quan vam veure els preus d'un menú a arusha.
Les dones masai ens van rebre amb unes cançons i uns balls típics d'allà, abans d'entrar al poblat, és bonic veure-les saltar i cantar, s'ho passen bé.
Després de les dances fora del poblat, van venir les de dins... un altre cop cançons i saltets, però aquest cop em van invitar a saltar amb elles, així que ja em teniu, amb collarets al coll, saltant com una masai (o millor dit, passant vergonya i intentant saltar com una masai), la veritat és que no sé què em va passar, però entre la olor dels masai (que tot i que és dificil de descriure, és similar a la de vaca bruta...i tot i que no sóc pas la finura personalitzada... aquella olor em marejava)... doncs això que entre la olor i l'agobio que començava a tenir al veure que era la única blanca i tots em miraven, i que tot em començava a semblar una turistada doncs... va començar el meu agobio.
Al acabar les dances, em van treure els collarets, que eren el que tenien la olor impregnada que em marejava... i això va fer que em relaxés una mica. Vam estar donant voltes pel poblat i vam entrar en una cabanyeta, on només vam entrar nosaltres dos, en haji i el guia del poblat.
el telèfon era del nostre guia, però el jefe del poblat va estar més pendent d'ell que de nosaltres.
Just entrar a la cabanyeta vam veure un foc a terra amb una peça de carn vermella plena de sang que s'estava cuinant, t'entra un calfred només de pensar que potser t'inviten, jajaja (al poble de mtowambo ens van invitar a cervesa casera feta amb platans i vam acceptar). Ens van explicar com dormien dins la cabanya, la qual la meitat és per ells i la altra meitat per les cabres. Ens van ensenyar on cuinaven i vam tornar a sortir fora, amb l'alleujament de veure que la carn ensangrentada continuava al seu lloc. Són unes cabanyetes petitissimes en les que no queps dret, vam alucinar pensant que allà vivien 4 persones.
Em vaig fer una foto amb les dones masai i després els hi vaig ensenyar per la pantalla de la càmera, els va agradar... tingueu en compte que viuen sense miralls, així qeu només veuen la seva cara quan algú els hi ensenya en alguna foto. També vam enganxar el jefe de la tribu mirant-se al mirall retrovisor del cotxe.
Després d'això, vam sortir del poblat i ens vam dirigir a l'escola, allà hi havia tots els nens, ben assentadets. En aquest moment vam entendre on havien anat a parar el pilot de nens que havíem vist quan vam arribar al poblat. Ens van rebre amb una afectuosa salutació i després ens van explicar què estudiaven, es va aixecar un nen, (seria el més llest de tots) i amb un pal de fusta anava senyalant els números en anglès i suahili i la resta de nens ho anaven repetint, però ojo!! ... de carrerilla!! si es perdien, no sabien tornar a començar i havien de tornar a començar per l'1... així que no, no cola!! Al preguntar-li al professor quantes hores al dia van a l'escola em va dir que dues... només dues i donava la casualitat que justament eren a l'escola quan hi vam anar? no, tampoc cola!! Així que em vaig decepcionar una mica de veure que passen d'estudiar i que l'escola la tenen simplement perquè els americans deixen pasta perquè es creein escoles.. i ells les creen, si, però res més.
Així que vam donar un globus a cada un i vam sortir de l'escola, que per cert, està fora del poblat perquè veigueu l'interés que hi tenen...
I aqui vé la pitjor part del viatge... tocava torn de compres a les botigues masai... al mig del poblat, en lo que seria la plaça hi ha via una espècie de xiringuitu montat, cada una tenia el seu espai amb els seus braçalets i collarets penjats. I jo era la presa!!! Per descomptat no podia passar sense mirar el xiringuitu perquè formava part del "ritual"?? van començar a rodejar-me totes, però totes eh?? i van començar a col.locar-me braçalets... en debia portar 10 o 15 a cada braç... cada una volia que li comprés el seu.. .va tornar-me a venir l'agobio, però aquesta vegada amb escreix... vaig desitjar haver anat en un atuocar amb 5o turistes més, totes dones! jajaja... només escoltava la veu d'en Manel que deia: "no comencis a agobiar-te eh? no comencis a agobiar-te!" jajaja... com vols que no m'agobii?? Total, que vaig senyalar amb el dit un dels braçalets i tota seria li vaig dir que només aquell! Em van treure els demés i vam anar a pactar el preu amb el jefe del poblat...junt amb un collaret que una iaia masai va posar al coll d'en Manel, cosa que li va fer tanta il.lusió que encara no se l'ha tret..
Vam tornar al cotxe i per fi vaig poder mirar el braçalet que acabava de comprar, no m'havia fixat ni com era.. me'l vaig treure inmediatament, al veure que per on es tanca acabava amb un filferro fi tot oxidat i que em podia clavar fàcilment...
Vam seguir el camí, s'acostava l'hora de dinar i ho vam fer a la garganta d'olduvai.
No hay comentarios:
Publicar un comentario