Vam navegar fins a Novo Airao, la "ciutat" més gran entre Manaus i Barcelos. Aquí era l'únic lloc de tot el viatge per l'amazònia en el que podria ser que trobéssim conexió a internet, així que vam aprofitar per baixar del barco, veure una mica el poble i dirigir-nos a un cibercafe, el qual, tot i que era horari comercial, estava tancat! (a brasil funcionen així si no els hi vé de gust obrir, no obren y "punto pelota"), així que ens vam quedar sense poder avisar a ningú de que estavem vius i que ens ho estavem passant genial.
Vam tornar al barco amb la intenció (de fet era pel motiu que haviem vingut aqui) de banyar-nos amb els dofins d'aigua dolça que viuen al riu negre.
Va ser l'únic lloc de tot el viatge que vam veure turistes!! arribaven llanxes de "iberostar" carregadetes de turistes amb pinta americana per veure els dofins, però no teniem cap més opció, si ens volíem banyar amb dofins, haviem de fer-ho aqui, ja que és l'únic lloc on estàn més o menys acostumats a que la gent els dongui menjar i es concentren allà cada dia. Tenen una plataforma des d'on pots accedir previ pas per taquilla per comprar peix pels dofins.
Però com que tenim alergia a tot el que sigui turistada, vam preferir allunyar-nos una mica de la zona preparada i ficar-nos a l'aigua amb una piranya recent talladeta de les que havíem pescat el dia anterior, van tardar una mica més però al final van acabar venint dofins a nedar entre nosaltres, que tot i que són lletjots, l'experiència va ser xula.
Amb nosaltres va venir la Raffaella, la filla d'en Jordi, i mentre nosaltres ens banyavem ell va anar a buscar algu que volgués portar-nos al lloc on realitzaríem el descens del igarapé (rierol) del mato grosso en kayak!!
Vam carregar els kayaks a la pick up i vam pujar tots com vam poder, aqui va començar l'aventura!! la direcció del cotxe anava com unes calces i el conductor anava fent volatnassos per mantenir-lo a la dreta de la carretera, la sort és que casi no hi havia trànsit i que el conductor era "espavilat" i quan venien cotxes de cara, moderava la velocitat.
Feia 4 anys que ningú feia el descens d'aquest riu i el guia hi havia estat feia 15 dies amb la canoa de fusta per veure com estava i amb el matxet van tallar uns quants arbres que havien caigut per poder passar, ho havia fet a petició de l'ajuntament del poble, ja que en un futur volien fer d'aquell descens un atractiu turistic (una pena, ja que aixi era molt guapo)
Casi no haviem ni començat que ja vam trobar un arbre caigut al mig del riu, per passar vam haver-nos de posar drets al kayak, colar el kayak per sota l'arbre i nosaltres passar per sobre. L'excés de confiança va fer que m'aixequés massa ràpid i... "xofffffffffffff" dona a l'aigua!! jajajja primera remullada!! L'aigua estava a 28ºC així que no em preocupava anar empapada.
Vaig repetir la pregunta que tants i tants cops havíem fet: és perillós?? clar que ho és!!! Al ser un riu petitet i amb corrent és menys probable que hi hagués piranyes, anacondes o cocodrils, però podia haver-hi serps de coral, formigues i altres bitxos verinosos. Però aquest cop no anavem armats, al haver de fer un tros de carretera hi havia perill de que hi hagués algun control policial en el qual haguéssim tingut problemes.
era profund, no tocava a terra i la corrent era forta, un cop se'ns en va anar un rem i sort que es va parar un tros més avall en una corba.
Durant el descens que va durar 4 hores, vam tenir emocions per escollir, cada cop que trobavem un arbre caigut haviem de valorar si era més fàcil passar-lo per sota, passar el kayak per sota i nosaltres per sobre o carregar el kayak a pes i pasar-lo per sobre el tronc. Algun dels cops que optavem per passar per sota tan nosaltres com el kayak, haviem d'estirar-nos completament i passavem rascant amb el nas al tronc... cada cop que passava això pensavem "com hi hagi alguna serp o aranya verinosa... me la menjo!!"
En Mario, el guia indígena, era un crack, es nota que porten tota la vida fent servir canoes i rems... en comptes de posar el cul en el forat del kayak destinat a ell... es posava ben bé a la punta, i només feia servir un rem de fusta, ni tan sols utilitzava els del kayak. Duia en Manel de paquet, el qual ni remava ni res, només fotos i video... i els altres dos, tot i fer esforços enormes per adelantar-los no vam tenir "collons".
"Eeeeeeeeeeh frena! a ver si mi panza no va a pasar!" li va dir en manel quan anaven a passar per sota un tronc, a en Mario això li va fer moltíssima gràcia i cada cop que hi havia un tronc caigut, cridava... ."la panzaaaaaa" i es partia el cul, i els altres com no... també ens el partíem. Crec que ja ho he dit però ho repeteixo... un tio genial!!
Quan vam trobar un trosset més tranqui on poder parar, ho vam fer, vam aprofitar per banyar-nos una mica i menjar uns sandwitx que ens havia fet la Julietta, que ja era hora de dinar, vam beure una cerveseta i a seguir, que tot just estavem a la meitat del camí.
De les 4 hores de descens, tres van ser aventureres, la última va ser més tranquila, el riu s'anava eixamplant i cada cop hi havia menys corrent, haviem de remar cada cop més fort.
Per fi vam sentir el soroll d'un motor, era la comandant del barco, la Selma, que estava remontant riu amunt per veure si ens trobava... vam pujar a la llanxa i vam tornar al barco.. sort que va tenir aquesta brillant idea, ja que ens quedava un bon tros de remar, calculem que una horeta més encara.
La dutxa del barco i el descans a l'hamaca es van posar millor que mai aquell dia, vam sopar i ens vam ficar al llit, cansats i amb la certesa de que demà no podria ni moure els braços d'agulletes, però no!! ni una!
No hay comentarios:
Publicar un comentario