viernes, 11 de julio de 2008

Amazònia III

Dia 6: 2.2.08

Després d'esmorzar vam anar a visitar una comunitat semi-indígena, diem semi, perquè els seus orígens són indígenes, però volen ser europeus (que és tal i com anomenen als que viuen a la ciutat). Ja no viuen com els seus avantpassats, tots en comunitat i tal, sino que cada familia té la seva casa pròpia, tot i que comparteixen zones comuns com la caseta on fabriquen la farina de mandioca, la qual està disponible per qualsevol del poble que la necessiti. Molts tenen televisió que fan funcionar amb un generador a gasolina i una parabòlica i fins i tot estàn preaprant una zona que estarà destinada a tenir accés a internet. (això ho proporciona el govern)

Temps enrere el jefe de la comunitat li va comentar al guia que li interessaria cobrar per les visites que tingués de turistes, no és que en tinguin moltes perquè queda bastant allunyat de qualsevol ruta turistica que es fa des de Manaus, però va veure el diner fàcil. El guia, en Jordi, li va dir que si cobrava ell deixaria de venir, ja que segurametn perdría la autenticitat convertint-se en una turistada i li va comentar que si volien guanyar-se alguns calés augmentéssin la varietat d'artesania que tenen a la botiga i així segurament ens motivaríem a comprar. Tenien cosetes xules, així que vam comprar uns quants braçalets i així vam contribuir una mica amb la comunitat... ens va agradar veure que quan vam pagar al "jefe", ell va donar els diners a la noia que havia fet els braçalets en concret que haviem comprat.

En aquest poble vam poder veure els unics monos de tot el viatge, els havien adoptat de petits però al créixer s'havien tornat malparits i els robaven el menjar, així que els tenien lligats com gossos. Ens sap greu dir-ho però segurament acabaran essent el sopar en alguna festa.




També vam tenir la oportunitat de tenir a les mans un lloro, el qual era salvatge però s'havia acostumat a que cada dia a la mateixa hora li donaven papaya i vivien en un estat de llibertat però acostumats a la presència humana.




Al sortir de la visita del poblat vam navegar durant tres hores amb el barco, moment en el qual aprofitavem per carregar les bateries de les càmeres, ja que quan el barco estava parat, funcionàvem amb energia solar, aixi podíem disfrutar de l'agradable "silenci" de la selva.

Durant la navegació acostumavem a descansar a les hamaques o fer companyia al "conductor"... de cop i volta van parar els motors, en Mario acabava de veure un tucán!! Va començar a xiular per cridar-lo i el tucan contestava!!!!! Van estar un rato intercambiant paraules, jeje... va ser un moment molt maco... segur que ens enrecordarem tota la vida d'aquell so...

Vam parar a un altre poble on ens havien dit que vivia un pescador de discos, el qual podia ser un bon guia per acompanyar-nos a la dificil tasca de veure'ls en llibertat. Ens van dir que el trobariem al poble del costat que estaven fent un torneig de futbol, així que amb la llanxa ens hi vam acostar...(anar d'un poble a un altre significa 10-15 minutets de llanxa), un cop allà ens van indicar el camí al camp de futbol.

Això és el torneig de futbol??? jajajjaa. Us descriurem la situació: Al voltant d'una ampolla de cachaça calenta del sol (licor de canya de sucre amb el que es fa la caipirinha), hi havia uns quants homes asseguts parlant i rient. Al camp, on se suposava que s'estava realitzant un torneig, hi havia dos nens xutant una pilota.





Vam disfrutar veient l'escena, com en Mario parlava amb el pescador i li intentava explicar que estavem interessats en acopanyar-lo una nit per poder veure discos, la idea era fer-ho aquella mateixa nit, però "visto lo visto" vam decidir posposar-ho pel dia següent ja que avui el pescador tenia "plan": beure.

Vam quedar per l'endemà a les 7 del vespre, però no podiem estar segurs si es presentaria o no, fins l'endemà, ja que et pots trobar que li surti un pla millor i et deixi tirat, allà és freqüent.

Després de dinar, vam sortir a navegar amb la canoa per anar a un "igapó" (bosc inundat), és un lloc especialment bonic i màgic, mai haguéssim imaginat que hi podia haver racons tan macos a la selva.

La vegetació cada cop era més espessa, però podiem navegar pel mig amb la canoa. Durant la època seca, els arbres queden totalment fora l'aigua i a mida que va pujant el nivell, els arbres cada cop estan més submergits, havent de navegar pel mig de les copes. (esperem que s'entengui), però per si fós poc, l'aigua es taaaaaaaaaaaan tranquila i taaaaaaaaaaan negra, que fa mirall, i costa distingir si el que veus està fora l'aigua o és el reflex...

Durant aquest màgic passeig vam poder veure parelles de lloros en ple festeig, serps verinoses, una d'elles d'aquelles verdes que es confonen amb lianes i de cop... ratatatatatatatatatatata el soroll d'una metralleta!!! ah no!! jeje era un pigot (pajaro carpintero o pajaro loco), amb la seva cresta vermella picant amb el bec a l'arbre per fer sortir les formigues i fotre's un tec. Guapíssim!!





Vam tornar al barco per sopar i després vam sortir amb la canoa de fusta a l'igapó per veure si estavem de sort i aconseguíem veure algun disco. Però no hi va haver sort... tot i així el passeig va ser guapíssim, el bosc màgic de dia... era tenebrós de nit.

No hay comentarios: