Ens agradaria deixar constància de les webs que ens han fet tan servei per organitzar el viatge. Qui sap si algun dia les tornarem a necessitar o podrem fer-les servir per ajudar a algú a organitzar el seu viatge.
Web d'en Jordi (lo peix), el barco que ens va acollir i acompanyar els 8 dies per la selva amazònica.
http://lopeix.typepad.com
Web de la TAM, la companyia aèrea que vam fer servir pels vols interns.
www.tam.com.br i el seu e-mail de la oficina de madrid es: madrid@tam.com.br
Informació de Fernando de Noronha
www.noronha.com.br hi ha tot el llistat de pousadas de noronha.
http://www.guiaturpe.com.br/noronha/hoteis.php
Web de qui ens va fer el tour per les faveles
www.favelatour.com.br
Web dels diferents allotjaments que vam escollir.
Rio: www.riohostelipanema.com
Noronha: www.pousadadelmares.com
Salvador: http://www.arthemishotel.com.br/
Informació del carnaval de Rio.
http://rio-carnival.net/rio_carnival/rio_carnival_programs.php
Portal brasileny de turisme
http://www.braziltour.com/site/br/home/index.php
Informació de sanitat exterior
http://www.msc.es/ciudadanos/proteccionSalud/vacunaciones/viajero/home.htm
Mostrando entradas con la etiqueta Brasil. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Brasil. Mostrar todas las entradas
sábado, 19 de julio de 2008
martes, 15 de julio de 2008
Salvador de Bahia.
Dia 17: 13.2.08
L'ultim matí a l'illa el vam dedicar a tornar a veure els punts qeu més ens havien agradat. Vam tornar el buggy i vam pujar al bus que ens va portar a l'aeroport en menys de 5 minuts.
A l'arribar a Salvador de Bahia, ens esperava un taxi de l'hotel, haviem pactat el preu de 60R$, però el taximetre marcava 75R$... ja pensavem que ens estava timant, quan resulta que ens va cobrar 60R$ i prou! era un pacte que tenien amb l'hotel... aixi que val la pena.
Haviem escollit l'hotel al pelourinho, www.arthemishotel.com.br ja que només passaríem una nit aqui i almenys ho teniem a prop.
Què dir de Salvador... doncs que no ens va agradar massa! No perquè no sigui maco, sino perquè tot l'encant que té es veu eclipsat per lo turistic que és... No pots fer 10 passes sense que algú t'intenti col.locar un braçalet del señor del bomfin o que t'intentin vendre un quadre o acompanyar-te per fer-te de guia.
elevador lacerda
Segurament llegireu que a Salvador és on es poden veure els ritmes africans, la capoeira al carrer, les bahianas vestides amb els vestits tipics... i si, això és cert!! però sempre amb una moneda abans i això li treu la gràcia, no disfrutem del lloc i el veiem irreal.
Segurament si ens haguéssim quedat més dies haguéssim pogut veure una altra cara de la ciutat, la no turistica, però no vam poder, per això no li donem l'esquena... si la ocasió ho requereix, li donarem una altra oportunitat a la ciutat que enamora a tanta i tanta gent.
Durant la tarda del dia 13, vam visitar la cidade baja, accedint-hi per un ascensor, el lacerda, que comunica la part alta amb la baixa... el mercado modelo (una altra turistada, tota plena de botigues de records) i una volta pel pelourinho que és el casc històric on vam sopar.
El dia 14 al aixecar-nos vam acabar de veure el pelourinho i tota la zona del casc històric i vam preparar les motxilles per un viatge llarg... aquest cop amb destí: Barcelona.
Fi del viatge a Brasil.
L'ultim matí a l'illa el vam dedicar a tornar a veure els punts qeu més ens havien agradat. Vam tornar el buggy i vam pujar al bus que ens va portar a l'aeroport en menys de 5 minuts.
A l'arribar a Salvador de Bahia, ens esperava un taxi de l'hotel, haviem pactat el preu de 60R$, però el taximetre marcava 75R$... ja pensavem que ens estava timant, quan resulta que ens va cobrar 60R$ i prou! era un pacte que tenien amb l'hotel... aixi que val la pena.
Haviem escollit l'hotel al pelourinho, www.arthemishotel.com.br ja que només passaríem una nit aqui i almenys ho teniem a prop.
Què dir de Salvador... doncs que no ens va agradar massa! No perquè no sigui maco, sino perquè tot l'encant que té es veu eclipsat per lo turistic que és... No pots fer 10 passes sense que algú t'intenti col.locar un braçalet del señor del bomfin o que t'intentin vendre un quadre o acompanyar-te per fer-te de guia.
elevador lacerda
Segurament llegireu que a Salvador és on es poden veure els ritmes africans, la capoeira al carrer, les bahianas vestides amb els vestits tipics... i si, això és cert!! però sempre amb una moneda abans i això li treu la gràcia, no disfrutem del lloc i el veiem irreal.
Segurament si ens haguéssim quedat més dies haguéssim pogut veure una altra cara de la ciutat, la no turistica, però no vam poder, per això no li donem l'esquena... si la ocasió ho requereix, li donarem una altra oportunitat a la ciutat que enamora a tanta i tanta gent.
Durant la tarda del dia 13, vam visitar la cidade baja, accedint-hi per un ascensor, el lacerda, que comunica la part alta amb la baixa... el mercado modelo (una altra turistada, tota plena de botigues de records) i una volta pel pelourinho que és el casc històric on vam sopar.
El dia 14 al aixecar-nos vam acabar de veure el pelourinho i tota la zona del casc històric i vam preparar les motxilles per un viatge llarg... aquest cop amb destí: Barcelona.
Fi del viatge a Brasil.
Fernando de Noronha, posta ous de les tortugues
Dia 16 nit: 12.2.08
El dia que vam arribar a Noronha, sabiem que podríem fer snorkel, submarinisme, banyar-nos en aigües cristalines, estar en platges verges... però no teniem ni idea de que podríem fer una cosa que va ser el que va acabar marcant la nostra estada a la illa.
Casi cada nit anavem al proyecto tamar a escoltar les xerrades que feien els biòlegs. El primer dia, van parlar de les tortugues marines i del projecte que la seva associació porta a terme a noronha, vam entendre que era època de la posta i que era possible veure el fenòmen. Una mica incrèduls, pensant que no seria possible que algo així ens pogués passar, ens vam aixecar 5 minuts abans per anar a les oficines a informar-nos.
Ens van dir que només poden anar-hi 4 persones per nit... i que només li quedava la nit del 12 per dues persones... bé!! marxavem el 13!!
Així que aqui estavem, era dia 12 a les 9 del vespre, al proyecto tamar, esperant el biòleg que ens acompanyaria a nosaltres i a una parella italiana.
Els biòlegs passen la nit a la platja per apuntar i marcar totes les tortugues que venen a desovar a la platja. Teniem dues opcions, tenir vehicle propi i quan haguéssim vist la posta tornar a l'hotel o quedar-nos a passar la nit amb ell a la platja i tornar l'endemà amb el seu cotxe. Haguéssim escollit la segona opció si el dia següent no fós ja el que marxavem. Per tan per això era tan necessari trobar un buggy per aquesta nit.
Aquesta zona està protegida, per tan vam haver de deixar el cotxe bastant lluny de la platja, i llavors pujar al cotxe dels biòlegs per arribar al lloc.
Ens va explicar qeu no és 100% segur que poguéssim veure'n una, ara és l'època i casi cada nit en vé alguna però no ho poden saber amb certesa... hi ha nits que n'han arribat tres i d'altres que no en vé cap.
Vam caminar la platja de dalt a baix (és la praia leao), un km i escaig més o menys... els 5 sols... en silenci, però res.. només el rastre d'una tortuga, que per el que fós no li havia agradat el lloc i se n'havia tornat a l'aigua.
Vam arribar a la cabanyeta que tenen montada per passar la nit ells.. cada hora dónen una volta a la platja i si no hi ha res, dormen i al cap d'una hora, repeteixen ritual.
Vam tenir la sort que a la segona ronda vam veure el rastre d'una... el biòleg (guilleme, em sembla), ens va dir que esperéssim allà que aniria a comprovar si hi era o no... va tornar, content... si si, hi és!! però encara estava fent el forat, no podíem molestar-la, ni llums ni res fins que comencés a desovar.
Ens vam quedar a uns metres de distància, mirant cap a la foscor, d'un a un va deixar que ens acostéssim, fent el cuc per la sorra, fins a uns dos metres... vaig poder notar com em venia sorra a la cara, amb les seves potes l'estava tirant enrere... però no veia res... només foscor... ¿has podido ver algo? em va preguntar.. creient que li deia la veritat, li vaig dir que si!
Quan va començar la posta, després d'una hora, ja vam poder encendre els lots, les tortugues entren en una espècie de trance, on gasta tantes energies en la posta que no pot fer res més... així que les llanternes no la molesten.
Quin ensurt!! és enorme!! Què collons era el que havia vist a la foscor??? era molt més gran del què imaginavem! La closca feia 1,19m x 1,12m, tela!!
Ens vam poder fer fotos amb ella (sense flash per descomptat), vam poder tocar-la, acariciar-la, fer-li petons (això ultim no ho va fer ningu, jajajja), mentre ell la medeix, la marca i ens explica tot lo referent a la vida de les tortugues... ens va dir que aquest no és el primer cop que vé a pondre ous aquest any, ja està marcada.
La taxa de supervivencia és de un 1 o 2 per mil i sempre sempre tornen a posar ous al mateix lloc on van néixer... o sigui que... benvinguda a casa! jeje.
És un moment molt emocionant, pensar que ha sobreviscut ella de 1000 i que és aquí ponent ous perquè una de cada mil de les seves cries, pugui tornar a fer el mateix que ella... fascinant!
Va estar una hora posant ous i després vam haver d'apagar les llanternes, li tocava una altra feina dura, inentar amagar el forat... el va tapar a conciencia i va fer-ne un altre a un metre més o menys... per desorientar els depredadors.
Va començar el seu recorregut cap al mar... feia tres passos i es cansava, parava, bufava i feia tres passos més... al arribar al mar, es va deixar anar... hi havia onades grans que van començar a endurse-la mar endins...
La qualitat de les fotos no é molt bona.. perquè ens vam descuidar el trípode.
El dia que vam arribar a Noronha, sabiem que podríem fer snorkel, submarinisme, banyar-nos en aigües cristalines, estar en platges verges... però no teniem ni idea de que podríem fer una cosa que va ser el que va acabar marcant la nostra estada a la illa.
Casi cada nit anavem al proyecto tamar a escoltar les xerrades que feien els biòlegs. El primer dia, van parlar de les tortugues marines i del projecte que la seva associació porta a terme a noronha, vam entendre que era època de la posta i que era possible veure el fenòmen. Una mica incrèduls, pensant que no seria possible que algo així ens pogués passar, ens vam aixecar 5 minuts abans per anar a les oficines a informar-nos.
Ens van dir que només poden anar-hi 4 persones per nit... i que només li quedava la nit del 12 per dues persones... bé!! marxavem el 13!!
Així que aqui estavem, era dia 12 a les 9 del vespre, al proyecto tamar, esperant el biòleg que ens acompanyaria a nosaltres i a una parella italiana.
Els biòlegs passen la nit a la platja per apuntar i marcar totes les tortugues que venen a desovar a la platja. Teniem dues opcions, tenir vehicle propi i quan haguéssim vist la posta tornar a l'hotel o quedar-nos a passar la nit amb ell a la platja i tornar l'endemà amb el seu cotxe. Haguéssim escollit la segona opció si el dia següent no fós ja el que marxavem. Per tan per això era tan necessari trobar un buggy per aquesta nit.
Aquesta zona està protegida, per tan vam haver de deixar el cotxe bastant lluny de la platja, i llavors pujar al cotxe dels biòlegs per arribar al lloc.
Ens va explicar qeu no és 100% segur que poguéssim veure'n una, ara és l'època i casi cada nit en vé alguna però no ho poden saber amb certesa... hi ha nits que n'han arribat tres i d'altres que no en vé cap.
Vam caminar la platja de dalt a baix (és la praia leao), un km i escaig més o menys... els 5 sols... en silenci, però res.. només el rastre d'una tortuga, que per el que fós no li havia agradat el lloc i se n'havia tornat a l'aigua.
Vam arribar a la cabanyeta que tenen montada per passar la nit ells.. cada hora dónen una volta a la platja i si no hi ha res, dormen i al cap d'una hora, repeteixen ritual.
Vam tenir la sort que a la segona ronda vam veure el rastre d'una... el biòleg (guilleme, em sembla), ens va dir que esperéssim allà que aniria a comprovar si hi era o no... va tornar, content... si si, hi és!! però encara estava fent el forat, no podíem molestar-la, ni llums ni res fins que comencés a desovar.
Ens vam quedar a uns metres de distància, mirant cap a la foscor, d'un a un va deixar que ens acostéssim, fent el cuc per la sorra, fins a uns dos metres... vaig poder notar com em venia sorra a la cara, amb les seves potes l'estava tirant enrere... però no veia res... només foscor... ¿has podido ver algo? em va preguntar.. creient que li deia la veritat, li vaig dir que si!
Quan va començar la posta, després d'una hora, ja vam poder encendre els lots, les tortugues entren en una espècie de trance, on gasta tantes energies en la posta que no pot fer res més... així que les llanternes no la molesten.
Quin ensurt!! és enorme!! Què collons era el que havia vist a la foscor??? era molt més gran del què imaginavem! La closca feia 1,19m x 1,12m, tela!!
Ens vam poder fer fotos amb ella (sense flash per descomptat), vam poder tocar-la, acariciar-la, fer-li petons (això ultim no ho va fer ningu, jajajja), mentre ell la medeix, la marca i ens explica tot lo referent a la vida de les tortugues... ens va dir que aquest no és el primer cop que vé a pondre ous aquest any, ja està marcada.
La taxa de supervivencia és de un 1 o 2 per mil i sempre sempre tornen a posar ous al mateix lloc on van néixer... o sigui que... benvinguda a casa! jeje.
És un moment molt emocionant, pensar que ha sobreviscut ella de 1000 i que és aquí ponent ous perquè una de cada mil de les seves cries, pugui tornar a fer el mateix que ella... fascinant!
Va estar una hora posant ous i després vam haver d'apagar les llanternes, li tocava una altra feina dura, inentar amagar el forat... el va tapar a conciencia i va fer-ne un altre a un metre més o menys... per desorientar els depredadors.
Va començar el seu recorregut cap al mar... feia tres passos i es cansava, parava, bufava i feia tres passos més... al arribar al mar, es va deixar anar... hi havia onades grans que van començar a endurse-la mar endins...
La qualitat de les fotos no é molt bona.. perquè ens vam descuidar el trípode.
Fernando de Noronha V
Dia 16: 12.2.08
Avui vam matinar, a les 6 ja estavem asseguts al buggy, el motiu? anar a veure la bahia dos golphinhos, és una bahia on cada dia arriben golphinos (dofins) a passar el dia, són els anomenats golphinhos rotadores, perquè fan unes voltaretes rotatives a l'aire molt guays.
Quan vam arribar ja hi havia una mica de gent i dos treballadors del proyecto tamar, els encarregats de contar quants golphinhos entrarien a la bahia.
bahia dos golphinhos
A les 6 i 20, van començar a entrar dofins, alucinant!! en grups de molts i molts dofins, tots des del mateix costat.
La noia que els contava ens va explicar que n'havien entrat uns 350!! Calculen que per cada un que ensenya l'esquena, n'hi ha 7 sota l'aigua, així que sobre el número que conten, multipliquen per 7. Per contar-los utilitzen un aparatet d'aquells que es posen al dit i van fent click click (com el de l'anunci d'axe). Per descomptat que en aquesta bahia no està permès el bany. Més o menys dos quarts de 4 de la tarda, els dofins se'n van a passar la nit mar endins.
Després d'estar una estona veient-los vam anar a esmorzar.
Vam anar cap al port a fer plana sub, que consisteix en snorkel a remolc, t'agafes a una planxa la qual pots moure el teu gust, per enfonsar-te fins a 9 metres o tornar a la superfície o fer piruetes, etc... un barco et va estirant a tu i a 4 persones més durant una hora, en la qual, tu, la teva planxa, el teu tub i les teves ulleres esteu sols en la inmensitat del mar, genial! tortugues, barracudes, moles peixos... l'únic inconvenient és que quan baixes, has de compensar les orelles com amb el submarinisme i amb això és complicat poder-ho fer lentament... (d'això no tenim fotos... aixi que haureu de googlear)
Després d'això vam anar a praia leao, una de les poques platges que ens quedaven per coneixer, voliem fer algo d'snorkel però hi havia moltissima mala mar i ens vam agobiar una mica, així que vam sortir i ens en vam anar a dinar.
praia leao
De camí al poble, vam notar que el buggy no frenava... després va semblar que si i aaaaaaaaah!! ara ja no! cop de volant per empotrar-nos en una rotonda! Erem a 300 metres de la casa on l'haviem llogat, vam anar-hi i ens va dir que ens esperéssim 5 minuts, va tornar amb liquid de frens, li va tirar i assumpte solucionat! Vam marxar, no sense discutir amb ell que ens volia robar la gasolina que portavem de reserva, la qual duíem precisament perquè el contador no funcionava.
Com que teníen la mosca darrera la orella, no vam marxar gaire lluny sense donar un parell de voltes per veure si frenava,... i vam veure que no, així que li vam tornar, li vam pagar la part proporcional als dies que l'haviem tingut i vam marxar, a peu! Haviem de trobar-ne un fós com fós, aquella nit el necessitavem si o si! Vam estar donant voltes per totes les vilas buscant-ne un i quan ja ho donavem per impossible i estavem a punt de llogar una moto, en vam trobar un que era més barat i a sobre funcionava tot!!
Després de dinar, vam anar a la platja cacimba do padre a veure un rato de surf, avui era el dia de la final i hi havia bastant ambient, pel camí vam parar a dos surfistes que hi anaven, amb les seves planxes i el nostre buggy vermell, semblavem pijos i tot!! jajaja
Quan ens vam cansar del surf, vam decidir repetir la platja que ens havia agradat més per fer snorkel, la de bahia do sancho, i un altre cop la paraula aqui és : espectacular!! vam tenir una tortuga nedant a un pam nostre un bon rato, pops, llenguados, peixos i una pared de corall que el primer dia se'ns havia passat per alt.
Vam anar a veure la posta de sol al fuerte do boldro, el lloc famós per excelència per veure-la, ja que hi ha dos illots al mar i el sol es pon just just pel mig dels dos.
Després d'això sopar i... avui no tocava proyecto tamar... o si!! però no la xerrada habitual de cada dia... però us ho explicarem en un capitol nou... ja que se'l mereix!
Avui vam matinar, a les 6 ja estavem asseguts al buggy, el motiu? anar a veure la bahia dos golphinhos, és una bahia on cada dia arriben golphinos (dofins) a passar el dia, són els anomenats golphinhos rotadores, perquè fan unes voltaretes rotatives a l'aire molt guays.
Quan vam arribar ja hi havia una mica de gent i dos treballadors del proyecto tamar, els encarregats de contar quants golphinhos entrarien a la bahia.
bahia dos golphinhos
A les 6 i 20, van començar a entrar dofins, alucinant!! en grups de molts i molts dofins, tots des del mateix costat.
La noia que els contava ens va explicar que n'havien entrat uns 350!! Calculen que per cada un que ensenya l'esquena, n'hi ha 7 sota l'aigua, així que sobre el número que conten, multipliquen per 7. Per contar-los utilitzen un aparatet d'aquells que es posen al dit i van fent click click (com el de l'anunci d'axe). Per descomptat que en aquesta bahia no està permès el bany. Més o menys dos quarts de 4 de la tarda, els dofins se'n van a passar la nit mar endins.
Després d'estar una estona veient-los vam anar a esmorzar.
Vam anar cap al port a fer plana sub, que consisteix en snorkel a remolc, t'agafes a una planxa la qual pots moure el teu gust, per enfonsar-te fins a 9 metres o tornar a la superfície o fer piruetes, etc... un barco et va estirant a tu i a 4 persones més durant una hora, en la qual, tu, la teva planxa, el teu tub i les teves ulleres esteu sols en la inmensitat del mar, genial! tortugues, barracudes, moles peixos... l'únic inconvenient és que quan baixes, has de compensar les orelles com amb el submarinisme i amb això és complicat poder-ho fer lentament... (d'això no tenim fotos... aixi que haureu de googlear)
Després d'això vam anar a praia leao, una de les poques platges que ens quedaven per coneixer, voliem fer algo d'snorkel però hi havia moltissima mala mar i ens vam agobiar una mica, així que vam sortir i ens en vam anar a dinar.
praia leao
De camí al poble, vam notar que el buggy no frenava... després va semblar que si i aaaaaaaaah!! ara ja no! cop de volant per empotrar-nos en una rotonda! Erem a 300 metres de la casa on l'haviem llogat, vam anar-hi i ens va dir que ens esperéssim 5 minuts, va tornar amb liquid de frens, li va tirar i assumpte solucionat! Vam marxar, no sense discutir amb ell que ens volia robar la gasolina que portavem de reserva, la qual duíem precisament perquè el contador no funcionava.
Com que teníen la mosca darrera la orella, no vam marxar gaire lluny sense donar un parell de voltes per veure si frenava,... i vam veure que no, així que li vam tornar, li vam pagar la part proporcional als dies que l'haviem tingut i vam marxar, a peu! Haviem de trobar-ne un fós com fós, aquella nit el necessitavem si o si! Vam estar donant voltes per totes les vilas buscant-ne un i quan ja ho donavem per impossible i estavem a punt de llogar una moto, en vam trobar un que era més barat i a sobre funcionava tot!!
Després de dinar, vam anar a la platja cacimba do padre a veure un rato de surf, avui era el dia de la final i hi havia bastant ambient, pel camí vam parar a dos surfistes que hi anaven, amb les seves planxes i el nostre buggy vermell, semblavem pijos i tot!! jajaja
Quan ens vam cansar del surf, vam decidir repetir la platja que ens havia agradat més per fer snorkel, la de bahia do sancho, i un altre cop la paraula aqui és : espectacular!! vam tenir una tortuga nedant a un pam nostre un bon rato, pops, llenguados, peixos i una pared de corall que el primer dia se'ns havia passat per alt.
Vam anar a veure la posta de sol al fuerte do boldro, el lloc famós per excelència per veure-la, ja que hi ha dos illots al mar i el sol es pon just just pel mig dels dos.
Després d'això sopar i... avui no tocava proyecto tamar... o si!! però no la xerrada habitual de cada dia... però us ho explicarem en un capitol nou... ja que se'l mereix!
Fernando de Noronha IV
Dia 15: 11.2.08
Ens vam llevar aviat, avui tocava la segona inmersió, ens vam dirigir al port i no es va presentar ningú! Ens van deixar tirats! Vam anar al centre i ens van posar com a excusa que el barco s'havia xafat el dia abans i no ens havien pogut localitzar (sabien el nom de la pousada així que això no ens va valer com a excusa), ens van oferir sortir a la tarda però vam dir que no, no ens venia de gust fer una inmersió amb gent incomeptent, si en voliem fer una altra ja buscaríem un altre centre. Però vam decidir que no, ja que havia de ser per força aquella mateixa tarda, ja que marxavem demà passat i 24 hores abans de volar no es pot fer inmersions i veient que només amb snorkel ja estavem disfrutant molt, doncs ho vam deixar per una altra ocasió.
Ens en vam anar a explorar més illa, que encara ens en quedava, vam anar fins al mirador de bahia dos porcos, no està permès el bany però les vistes són precioses.
bahia dos porcos
Després vam anar a praia do bode, una altra meravella, amb unes piscines naturals de 20 cm de profunditat, on pots prendre el sol sense passar calor... el que no us podem assegurar és que no us cremeu, us ho dic per experiència!!!
praia de bode
El matí el vam passar de relax entre aquesta platja i la que està al costat, que s'accedia a peu i feien un torneig de surf. En aquesta platja hi havia un xiringuitu on venien coco gelado... mmmm
Després vam anar a peu fins la praia do americano, una altra platja verge.
praia do americano
A la tarda, vam fer ruta de miradors, caracas, air france, buraco raquel, etc... i després vam rematar la tarda a una altra platja, la de concienciao, hi havia una mica de mala mar així que no vam veure peixos, però ho vam passar genial fent l'imbecil amb les onades, veient els pescadors autoctons com pescaven, i admirant les aus com es tiraven al mar en picat per aconseguir un saborós peix per sopar.
Després el que ja s'havia convertit en rutina, sopar, proyecto tamar, caipirinha i a dormir.
Ens vam llevar aviat, avui tocava la segona inmersió, ens vam dirigir al port i no es va presentar ningú! Ens van deixar tirats! Vam anar al centre i ens van posar com a excusa que el barco s'havia xafat el dia abans i no ens havien pogut localitzar (sabien el nom de la pousada així que això no ens va valer com a excusa), ens van oferir sortir a la tarda però vam dir que no, no ens venia de gust fer una inmersió amb gent incomeptent, si en voliem fer una altra ja buscaríem un altre centre. Però vam decidir que no, ja que havia de ser per força aquella mateixa tarda, ja que marxavem demà passat i 24 hores abans de volar no es pot fer inmersions i veient que només amb snorkel ja estavem disfrutant molt, doncs ho vam deixar per una altra ocasió.
Ens en vam anar a explorar més illa, que encara ens en quedava, vam anar fins al mirador de bahia dos porcos, no està permès el bany però les vistes són precioses.
bahia dos porcos
Després vam anar a praia do bode, una altra meravella, amb unes piscines naturals de 20 cm de profunditat, on pots prendre el sol sense passar calor... el que no us podem assegurar és que no us cremeu, us ho dic per experiència!!!
praia de bode
El matí el vam passar de relax entre aquesta platja i la que està al costat, que s'accedia a peu i feien un torneig de surf. En aquesta platja hi havia un xiringuitu on venien coco gelado... mmmm
Després vam anar a peu fins la praia do americano, una altra platja verge.
praia do americano
A la tarda, vam fer ruta de miradors, caracas, air france, buraco raquel, etc... i després vam rematar la tarda a una altra platja, la de concienciao, hi havia una mica de mala mar així que no vam veure peixos, però ho vam passar genial fent l'imbecil amb les onades, veient els pescadors autoctons com pescaven, i admirant les aus com es tiraven al mar en picat per aconseguir un saborós peix per sopar.
Després el que ja s'havia convertit en rutina, sopar, proyecto tamar, caipirinha i a dormir.
Fernando de Noronha III
Dia 14: 10.2.08
La platja atalaia és una de les més protegides de tota la illa, només poden accedir a ella 100 persones al dia en torns de 25, durant 30 minuts cada grup. Per poder quebre en un dels grups has d'anar-hi una hora i mitja abans de que obrin (cada dia obren a diferent hora depenent de l'horari de la marea), per tan és important informar-se el dia abans a una pissarra que posen a praia sueste.
L'accés a praia atalaia, és per la praia sueste, que és on hi ha la porta que accedeix al camí, així que ens vam plantar a sueste a dos quarts de 9 amb el nostre ferrari verd, vam ser el tercer cotxe de la cua. No cal que et quedis allà fent cua, el buggy la fa per tu, així que mentrestant vam anar a la praia sueste a contractar un guia que ens acompanyés a la zona que el dia anterior haviem deixat pendent.
És imprescindibla anra amb guia, chaleco salvavides (així s'asseguren que flotes i no et carregues els coralls) i agafats a un flotador que el guia va conduint, així ningú se'ls descontrola.
tortuga a la praia sueste, amb el guia.
Ens va tocar un guia molt maco, que ens va prometre veure tortugues, "si no veis no pagais" ens va idr... i si, en vam veure i no una, ni dues, ni tres.... unes quantes, alguna d'elles molt molt a prop, per tan, llavors enténs lo del flotador i tota la parafernalia... estem segurs que hi hauria gent que les tocaria i tot!
Hi va haver un moment que vam pensar... "si això no és el paradís, li falta poc", teníem al voltant nostre, dues ralles, tres tortugues i un banc de peixos cirurgians blaus a no més de mig metre de nosaltres. Un espectacle!!
La visita guiada va durar una hora, i la vam pagar amb gust després d'aquella meravella.
Ja eren les deu, l'hora que teniem que anar a praia atalaia, aixi que vam tornar al buggy i ens van deixar passar, vam haver de recórrer un camí de pedres i en molt mal estat durant 3 o 4 km i vam arribar a la praia atalaia... hi havia un guardia que controlava la gent que entrava a l'aigua, et deixen 30 minuts per estar dins. Què tindria aquesta platja que la protegíssin així? fins i tot està prohibit utilitzar crema pel sol. Molt aviat ho vam comprobar.
praia atalaia amb les seves piscines naturals.
Una aigua cristalina i una quantitat de peixos increíble en unes piscines de mig metre de profunditat. Millor us ho expliquem en fotos.
Els 30 minuts van passar rapidissim i vam haver de sortir, vam poder estar una estona per la zona, fent fotos i després vam tornar amb el buggy per anar a dinar. Quin matí!!
Vam menjar i vam continuar explorant la illa, ara tocava anar a bahia do sancho, diuen que és una de les platges més maques de Brasil. S'accedeix per una escala de ferro col.locada enmig d'una esquerda natural, no apta per gent claustrofòbica.
Estavem sols, com a casi totes les platges a les que anavem, era genial. Ens vam ficar a l'aigua amb ulleres i tub i un altre cop... tortugues, ralles, peixos, etc...
accés a bahia do sancho
manta raya a la bahia do sancho
bahia do sancho
vista bahia do sancho des de dalt, al veure el penyasegat es pot apreciar perquè han fet l'escala a l'esquerda.
No hi vam pas estar molta estona, ja que per avui estavem ja una mica saturats de tan peix, així que vam tornar a pujar per l'escala estreta i vam anar a fer una "trilha" (un camí marcat) que voreja la costa deixan-te unes imatges realment espectaculars.
Vam decidir que ens quedaríem el buggy tots els dies perquè veiem que ens feia molt servei tot i que no anaven els limpies, ni els cinturons de seguretat, ni marcava l'agulla de la gasolina ni la de la velocitat, res!! però a falta de pan... buenas son tortas!!
Després d'això vam tornar a la pousada, dutxa, sopar, proyecto tamar, caipirinha i a dormir.
La platja atalaia és una de les més protegides de tota la illa, només poden accedir a ella 100 persones al dia en torns de 25, durant 30 minuts cada grup. Per poder quebre en un dels grups has d'anar-hi una hora i mitja abans de que obrin (cada dia obren a diferent hora depenent de l'horari de la marea), per tan és important informar-se el dia abans a una pissarra que posen a praia sueste.
L'accés a praia atalaia, és per la praia sueste, que és on hi ha la porta que accedeix al camí, així que ens vam plantar a sueste a dos quarts de 9 amb el nostre ferrari verd, vam ser el tercer cotxe de la cua. No cal que et quedis allà fent cua, el buggy la fa per tu, així que mentrestant vam anar a la praia sueste a contractar un guia que ens acompanyés a la zona que el dia anterior haviem deixat pendent.
És imprescindibla anra amb guia, chaleco salvavides (així s'asseguren que flotes i no et carregues els coralls) i agafats a un flotador que el guia va conduint, així ningú se'ls descontrola.
tortuga a la praia sueste, amb el guia.
Ens va tocar un guia molt maco, que ens va prometre veure tortugues, "si no veis no pagais" ens va idr... i si, en vam veure i no una, ni dues, ni tres.... unes quantes, alguna d'elles molt molt a prop, per tan, llavors enténs lo del flotador i tota la parafernalia... estem segurs que hi hauria gent que les tocaria i tot!
Hi va haver un moment que vam pensar... "si això no és el paradís, li falta poc", teníem al voltant nostre, dues ralles, tres tortugues i un banc de peixos cirurgians blaus a no més de mig metre de nosaltres. Un espectacle!!
La visita guiada va durar una hora, i la vam pagar amb gust després d'aquella meravella.
Ja eren les deu, l'hora que teniem que anar a praia atalaia, aixi que vam tornar al buggy i ens van deixar passar, vam haver de recórrer un camí de pedres i en molt mal estat durant 3 o 4 km i vam arribar a la praia atalaia... hi havia un guardia que controlava la gent que entrava a l'aigua, et deixen 30 minuts per estar dins. Què tindria aquesta platja que la protegíssin així? fins i tot està prohibit utilitzar crema pel sol. Molt aviat ho vam comprobar.
praia atalaia amb les seves piscines naturals.
Una aigua cristalina i una quantitat de peixos increíble en unes piscines de mig metre de profunditat. Millor us ho expliquem en fotos.
Els 30 minuts van passar rapidissim i vam haver de sortir, vam poder estar una estona per la zona, fent fotos i després vam tornar amb el buggy per anar a dinar. Quin matí!!
Vam menjar i vam continuar explorant la illa, ara tocava anar a bahia do sancho, diuen que és una de les platges més maques de Brasil. S'accedeix per una escala de ferro col.locada enmig d'una esquerda natural, no apta per gent claustrofòbica.
Estavem sols, com a casi totes les platges a les que anavem, era genial. Ens vam ficar a l'aigua amb ulleres i tub i un altre cop... tortugues, ralles, peixos, etc...
accés a bahia do sancho
manta raya a la bahia do sancho
bahia do sancho
vista bahia do sancho des de dalt, al veure el penyasegat es pot apreciar perquè han fet l'escala a l'esquerda.
No hi vam pas estar molta estona, ja que per avui estavem ja una mica saturats de tan peix, així que vam tornar a pujar per l'escala estreta i vam anar a fer una "trilha" (un camí marcat) que voreja la costa deixan-te unes imatges realment espectaculars.
Vam decidir que ens quedaríem el buggy tots els dies perquè veiem que ens feia molt servei tot i que no anaven els limpies, ni els cinturons de seguretat, ni marcava l'agulla de la gasolina ni la de la velocitat, res!! però a falta de pan... buenas son tortas!!
Després d'això vam tornar a la pousada, dutxa, sopar, proyecto tamar, caipirinha i a dormir.
lunes, 14 de julio de 2008
Fernando de Noronha II
Dia 13: 9.2.08
Com que haviem anat a dormir aviat, ens vam llevar d'hora també. El nostre primer destí va ser la casa de lloguer d'aletes per fer snorkel, ens duiem les ulleres i el tub però no les aletes, ocupen massa. Ja les vam llogar pels 5 dies perquè les necessitaríem cada dia.
Ens vam dirigir a peu al porto san antonio, estava a 15 minuts caminant, l'únic port de la illa, semblava més un port pesquer d'un poblet que res més, era molt petit.
Al mateix port hi ha un barco pesquer grec enfonsat, era el nostre primer proposit, visitar-lo. S'organitzen visites guiades però es pot fer perfectament per lliure. Va estar bé, però hi havia algo de mala mar, per lo que la visibilitat era baixa. Aixi que no hi vam estar gaire estona i vam sortir.
Vam agafar el bus que ens va portar a l'altra punta de la illa (7km) a la praia sueste.
Praia Sueste
Aquesta platja està delimitada per unes boies les quals no pots sobrepassar sense guia, perquè hi ha corals creixent i tortugues i ralles i... etc... ens van indicar que de les boies a la dreta no podiem passar, ok, doncs no passarem.
Com que el matí d'avui era per fer una presa de contacte, vam decidir deixar lo del guia pel dia següent, així que vam agafar les ulleres i el tub i ens vam ficar a la zona on si es podia accedir. Amb el cap a l'aigua buscant alguna cosa interessant, vam decidir dirigir-nos fins a l'esquerra de la platja, una zona on hi havia roques i on era més probable que hi hagués algun bitxo interessant... així que nedant nedant, sense treure el cap de l'aigua, nosaltres cap allà.
Al cap de poca estona... wowwwwwwwww una ralla d'1 metre i algo de diametre! Seria la primera de moltes però aquesta ens va impressionar més, potser perquè no l'esperavem... després de fer unes quantes fotos, vam treure el cap de l'aigua per comentar el què acabavem de veure i vam sentir uns tocs de pito ... vam mirar cap a la sorra i ens els feien a nosaltres!! Quina vergonya!! Ens estaven avisant! Ens vam acostar a la vora i el noi ens va comentar que estavem en una zona protegida i que allà no es podia anar ni amb guia ni sense!! toma ya!! quin mal rato... El primer dia i ja ens estan renyant! Li vam comentar que ens havien explicat que de les boies a la dreta no podiem anar sense guia, però que ningu ens havia dit res de les boies del cantó esquerre (que la veritat és que no les haviem ni vist) Pobre noi, a sobre ens va donar les gràcies per entendre-ho tan bé... com no ho haviem d'entendre?? ja sabem que els coralls tarden molts anys a regenerar-se, som els primers que no volem que morin.
Després d'això, vam decidir abandonar la platja sueste, no perquè ens féssin fora, però no ens sentíem còmodes en una platja on hi ha més guies que persones i aquests ens acaben de renyar, jajaja.
Vam anar a dinar, tot i que era aviat però a la una es passaven a buscar els de submarinisme i voliem haver fet una mica la digestió.
Van ser bastant puntuals, ens van recollir amb una furgoneta i ens vam dirigir al porto san antonio, el mateix del matí... vam pujar el barco i vam anar a ilha do meio a fer la primera inmersió. La segona va ser a canal do rata, una zona una mica més complicada per les corrents, però molt guapa.
Un moment de ràbia? doncs quan vam tornar al barco i un grup de gent que feien un bateig van veure un banc d'uns 40 dofins! Mala sort! No tots podem veure el mateix. Vam veure tortugues, molts peixos i una morena, no està malament...
Ens van tornar a l'hotel i vam aprofitar que encara era clar per anar a fer una volta a la vila i anar a reservar una altra inmersió per demà passat.
Vam decidir buscar un buggy de lloguer, havíem vist que el necessitaríem per recórrer l'illa, ja que l'endemà mateix voliem visitar la platja atalaia, impossible de veure-la sense buggy.
Prop de l'hotel n'hi havia un, però estava fet una merda, sense seients. Vam parlar amb el propietari i ens va dir que arreglava quatre cosetes i el tenia disponible... li vam dir que ja tornariem però metnrestant vam mirar si en trobavem algun més en condicions, però no hi va haver sort... tot estava reservat! Vam voltar vila dos remedios, vila do trinta, floresta velha i res... aixi que ens vam quedar el "ferrari" verd.
Després de sopar, vam anar al prouyecto tamar, després una caipirinha a un bar animadet prop de l'hotel i a dormir.
Com que haviem anat a dormir aviat, ens vam llevar d'hora també. El nostre primer destí va ser la casa de lloguer d'aletes per fer snorkel, ens duiem les ulleres i el tub però no les aletes, ocupen massa. Ja les vam llogar pels 5 dies perquè les necessitaríem cada dia.
Ens vam dirigir a peu al porto san antonio, estava a 15 minuts caminant, l'únic port de la illa, semblava més un port pesquer d'un poblet que res més, era molt petit.
Al mateix port hi ha un barco pesquer grec enfonsat, era el nostre primer proposit, visitar-lo. S'organitzen visites guiades però es pot fer perfectament per lliure. Va estar bé, però hi havia algo de mala mar, per lo que la visibilitat era baixa. Aixi que no hi vam estar gaire estona i vam sortir.
Vam agafar el bus que ens va portar a l'altra punta de la illa (7km) a la praia sueste.
Praia Sueste
Aquesta platja està delimitada per unes boies les quals no pots sobrepassar sense guia, perquè hi ha corals creixent i tortugues i ralles i... etc... ens van indicar que de les boies a la dreta no podiem passar, ok, doncs no passarem.
Com que el matí d'avui era per fer una presa de contacte, vam decidir deixar lo del guia pel dia següent, així que vam agafar les ulleres i el tub i ens vam ficar a la zona on si es podia accedir. Amb el cap a l'aigua buscant alguna cosa interessant, vam decidir dirigir-nos fins a l'esquerra de la platja, una zona on hi havia roques i on era més probable que hi hagués algun bitxo interessant... així que nedant nedant, sense treure el cap de l'aigua, nosaltres cap allà.
Al cap de poca estona... wowwwwwwwww una ralla d'1 metre i algo de diametre! Seria la primera de moltes però aquesta ens va impressionar més, potser perquè no l'esperavem... després de fer unes quantes fotos, vam treure el cap de l'aigua per comentar el què acabavem de veure i vam sentir uns tocs de pito ... vam mirar cap a la sorra i ens els feien a nosaltres!! Quina vergonya!! Ens estaven avisant! Ens vam acostar a la vora i el noi ens va comentar que estavem en una zona protegida i que allà no es podia anar ni amb guia ni sense!! toma ya!! quin mal rato... El primer dia i ja ens estan renyant! Li vam comentar que ens havien explicat que de les boies a la dreta no podiem anar sense guia, però que ningu ens havia dit res de les boies del cantó esquerre (que la veritat és que no les haviem ni vist) Pobre noi, a sobre ens va donar les gràcies per entendre-ho tan bé... com no ho haviem d'entendre?? ja sabem que els coralls tarden molts anys a regenerar-se, som els primers que no volem que morin.
Després d'això, vam decidir abandonar la platja sueste, no perquè ens féssin fora, però no ens sentíem còmodes en una platja on hi ha més guies que persones i aquests ens acaben de renyar, jajaja.
Vam anar a dinar, tot i que era aviat però a la una es passaven a buscar els de submarinisme i voliem haver fet una mica la digestió.
Van ser bastant puntuals, ens van recollir amb una furgoneta i ens vam dirigir al porto san antonio, el mateix del matí... vam pujar el barco i vam anar a ilha do meio a fer la primera inmersió. La segona va ser a canal do rata, una zona una mica més complicada per les corrents, però molt guapa.
Un moment de ràbia? doncs quan vam tornar al barco i un grup de gent que feien un bateig van veure un banc d'uns 40 dofins! Mala sort! No tots podem veure el mateix. Vam veure tortugues, molts peixos i una morena, no està malament...
Ens van tornar a l'hotel i vam aprofitar que encara era clar per anar a fer una volta a la vila i anar a reservar una altra inmersió per demà passat.
Vam decidir buscar un buggy de lloguer, havíem vist que el necessitaríem per recórrer l'illa, ja que l'endemà mateix voliem visitar la platja atalaia, impossible de veure-la sense buggy.
Prop de l'hotel n'hi havia un, però estava fet una merda, sense seients. Vam parlar amb el propietari i ens va dir que arreglava quatre cosetes i el tenia disponible... li vam dir que ja tornariem però metnrestant vam mirar si en trobavem algun més en condicions, però no hi va haver sort... tot estava reservat! Vam voltar vila dos remedios, vila do trinta, floresta velha i res... aixi que ens vam quedar el "ferrari" verd.
Després de sopar, vam anar al prouyecto tamar, després una caipirinha a un bar animadet prop de l'hotel i a dormir.
Amazònia VIII
Dia 11: 7.2.08
Quan ens vam "despertar" (els que havien dormit, clar!) vam desmontar el campament i vam carregar-ho tot a la canoa. Ens vam preparar per afrontar la forta corrent qeu hi havia riu avall que tot i que semblés al contrari, era més parillós que remontar-lo ja que si per algo se'ns girava de costat, se'ns emportaria la corrent, així que ens vam asseure al terra de la canoa i ben quiets a esperar que en Jordi i en Mario féssin bé la seva feina i si, la van fer bé!
Vam tardar unes dues horetes a arribar al barco i un cop allà vam començar a navegar cap al nostre ultim destí, la ciutat des dón haviem sortit el dia 1: Manaus.
En Jordi ens va comentar que si voliem teníem la opció de donar una ultima volta amb canoa, hi havia una drecera que podiem fer amb la canoa i que no perdríem temps, ja que el què tardava el barco en arribar el riu mucuras, era el mateix que tardaríem nosaltres amb la canoa per la drecera pel bosc inundat. Teníem el cul quadrat de tanta canoa, però no podíem desaprofitar la ultima oportunitat d'estar a un lloc màgic com és un bosc i nundat, així que... cap a la drecera!
Un altre cop... un lloc màgic... un bosc inundat, el silenci de la selva com a so de fons i el cant dels tucans i els llorso com a melodia.. .una passada!!
és una llàstima que les fotos no deixin apreciar el què era allò...
Després d'una hora i mitja vam tornar a trobar el barco, tenien raó, haviem tardat el mateix, el googleearth funciona, jeje.
Després de dinar i abans d'arribar a manaus, vam fer la ultima visita cultural de la zona, vam visitar una tribu indígena.
Aqui farem un apunt: les tribus indígenes que viuen prop de les ciutats, estan acostumades a l'home blanc i cada cop van adoptant els costums nostres, però aquesta tribu en concret, encara coserva part de les seves tradicions, com la de viure en comunitat, la del "sanador" amb remeis naturals, la de fer rituals freqüentment, etc... però vesteixen amb roba normal i tenen telèfon mòbil o inclús algun té televisió..
Es van vestir amb els seus trajes tradicionals per nosaltres, en Jordi els havia trucat que hi aniriem i ens van fer un mostrari de dances, no senceres, sino trossets de cada una, ja que en tenen moltissimes.
Ens va agradar que no ens intentéssin "vendre la moto" fent-nos creure que encara vesteixen així i que no volen evolucionar... (evidentment hi ha tribus que encara hi viuen però no són les que es puguin visitar)
Vam acabar ballant tots, per sort no hi ha fotos, ja que estavem tots a la pista de ball, jeje.
Els nens estaven entrenant la seva punteria amb aquells estris que bufes i surt la fletxa disparada (ho sento no recordo el nom). Tenien un mono dibuixat en una cartulina penjada d'un arbre i disparaven bufant pel tub i la fletxa sortia disparada.
Viuen a una zona privilegiada, estan a hora i mitja de la ciutat de Manaus, però tenen unes platges exclusives, riu-te de punta cana!! i d'aigua dolça!
Vam seguir navegant fins al port des dón haviem sortit el primer dia, el perillós! Eren les 7 de la tarda més o menys, i l'avió no sortia fins les 4 de la matinada, aixi que voliem invitar a tota la tripulació del barco a sopar,... tot i que vam acabar anant-hi nosaltres dos i els dos guies, els altres, tenien ganes de veure la familia, lògic.
Vam anar a la platja de punta negra, és el "passeig turistic" de manaus, ple de xiringuitus, al costat del "mar". Vam sopar, unes quantes cerveses, i després un altre cop cap al port, aquest cop en taxi (ja que si trucavem directament des del port no vindria ningu, pel que vam explicar de que és perillós a partir de certa hora). Alla vam recollir les motxilles i el mateix taxi ens va portar a l'aeropoert, en el qual vam esperar unes quantes hores abans de que sortís el nostre avió cap al pròxim destí: Fernando de Noronha.
Quan ens vam "despertar" (els que havien dormit, clar!) vam desmontar el campament i vam carregar-ho tot a la canoa. Ens vam preparar per afrontar la forta corrent qeu hi havia riu avall que tot i que semblés al contrari, era més parillós que remontar-lo ja que si per algo se'ns girava de costat, se'ns emportaria la corrent, així que ens vam asseure al terra de la canoa i ben quiets a esperar que en Jordi i en Mario féssin bé la seva feina i si, la van fer bé!
Vam tardar unes dues horetes a arribar al barco i un cop allà vam començar a navegar cap al nostre ultim destí, la ciutat des dón haviem sortit el dia 1: Manaus.
En Jordi ens va comentar que si voliem teníem la opció de donar una ultima volta amb canoa, hi havia una drecera que podiem fer amb la canoa i que no perdríem temps, ja que el què tardava el barco en arribar el riu mucuras, era el mateix que tardaríem nosaltres amb la canoa per la drecera pel bosc inundat. Teníem el cul quadrat de tanta canoa, però no podíem desaprofitar la ultima oportunitat d'estar a un lloc màgic com és un bosc i nundat, així que... cap a la drecera!
Un altre cop... un lloc màgic... un bosc inundat, el silenci de la selva com a so de fons i el cant dels tucans i els llorso com a melodia.. .una passada!!
és una llàstima que les fotos no deixin apreciar el què era allò...
Després d'una hora i mitja vam tornar a trobar el barco, tenien raó, haviem tardat el mateix, el googleearth funciona, jeje.
Després de dinar i abans d'arribar a manaus, vam fer la ultima visita cultural de la zona, vam visitar una tribu indígena.
Aqui farem un apunt: les tribus indígenes que viuen prop de les ciutats, estan acostumades a l'home blanc i cada cop van adoptant els costums nostres, però aquesta tribu en concret, encara coserva part de les seves tradicions, com la de viure en comunitat, la del "sanador" amb remeis naturals, la de fer rituals freqüentment, etc... però vesteixen amb roba normal i tenen telèfon mòbil o inclús algun té televisió..
Es van vestir amb els seus trajes tradicionals per nosaltres, en Jordi els havia trucat que hi aniriem i ens van fer un mostrari de dances, no senceres, sino trossets de cada una, ja que en tenen moltissimes.
Ens va agradar que no ens intentéssin "vendre la moto" fent-nos creure que encara vesteixen així i que no volen evolucionar... (evidentment hi ha tribus que encara hi viuen però no són les que es puguin visitar)
Vam acabar ballant tots, per sort no hi ha fotos, ja que estavem tots a la pista de ball, jeje.
Els nens estaven entrenant la seva punteria amb aquells estris que bufes i surt la fletxa disparada (ho sento no recordo el nom). Tenien un mono dibuixat en una cartulina penjada d'un arbre i disparaven bufant pel tub i la fletxa sortia disparada.
Viuen a una zona privilegiada, estan a hora i mitja de la ciutat de Manaus, però tenen unes platges exclusives, riu-te de punta cana!! i d'aigua dolça!
Vam seguir navegant fins al port des dón haviem sortit el primer dia, el perillós! Eren les 7 de la tarda més o menys, i l'avió no sortia fins les 4 de la matinada, aixi que voliem invitar a tota la tripulació del barco a sopar,... tot i que vam acabar anant-hi nosaltres dos i els dos guies, els altres, tenien ganes de veure la familia, lògic.
Vam anar a la platja de punta negra, és el "passeig turistic" de manaus, ple de xiringuitus, al costat del "mar". Vam sopar, unes quantes cerveses, i després un altre cop cap al port, aquest cop en taxi (ja que si trucavem directament des del port no vindria ningu, pel que vam explicar de que és perillós a partir de certa hora). Alla vam recollir les motxilles i el mateix taxi ens va portar a l'aeropoert, en el qual vam esperar unes quantes hores abans de que sortís el nostre avió cap al pròxim destí: Fernando de Noronha.
Amazònia VII
Dia 10: 6.2.08
El matí del dia d'avui va ser de navegació, la intenció era arribar fins al riu cuieras on passaríem la nit.
A l'hora de dinar va començar a ploure, que al poc rato es va convertir amb tempesta, aixó ens xafava els plans, ja que la idea era remontar el riu cuieras amb la canoa per passar la nit a la selva, així que ens vam ressignar i a esperar a veure si parava una mica.
A dos quarts de quatre no podíem esperar més, havíem de decidir si seguir amb els plans o no, però tot i la pluja, vam decidir que SI!!
Així que vam agafar els machets, la pistola, les hamaques, el toldo i el sopar i ens en vam anar riu cuieras amunt, sota la intensa pluja que queia als nostres caps.
Als 5 minuts ja estavem completament empapats.
Vam navegar durant dues hores, per un riu que cada cop era més estret i amb més corrent, fins que vam arribar al punt on era quasi impossible avançar, el motor de la canoa anava a tope i no ens moviem del lloc, hi havia una corrent brutal, ens vam asseure al terra perquè el centre de gravetat fós el més baix possible i així mantenir la canoa més estable, però tot i així, costava moltíssim. Havíem d'aconseguir-ho si o si ja que al punt on ens trobavem era impossible fer mitja volta sense volcar.
Al final, després d'una estona d'incertesa, vam aconseguir arribar a la base de la cascada culpable de tota la corrent i amarrar la canoa a un arbre.
Vam descarregar totes les coses i vam preparar el terreny per montar el campament. En Mario va agafar el machet i va començar a tallar alguna palmera per montar el que seria la base... 4 pals estrategicament col.locats van servir tan per aguantar el toldo com per penjar les hamaques.
Nosaltres mentrestant ens vam dedicar a buscar llenya per encendre un foc, tot el que trobavem era molla per la pluja que seguia caient, si no aconseguíem encendre el foc, no podríem sopar. Per suposat les ordres eren no allunyar-nos massa de la zona no fós cas que ens trobéssim el jaguar de cara.
Vam sopar uns "chuletones" que haviem portat i després del banquet amb els dits, sense forquilles ni ganivets, vam tirar tots els ossos i possibles restes de carn al riu perquè se les emportés la corrent, no podíem deixar cap rastre d'olor a carn per no atreure cap jaguar.
Abans de posar-nos a dormir, en Jordi va dir. "deixo això (senyalant l'arma) aqui per si"... "per si què??"... "per si em passa algo a mi" va contestar!! jajaja
Les hamaques estaven a escassos dos pams de terra, just perquè no pogués pujar cap aranya ni res per l'estil.
Si us diem que aquella nit vam dormir com un tronc, us ho creureu?? no oi?? pues eso! jajaja
El matí del dia d'avui va ser de navegació, la intenció era arribar fins al riu cuieras on passaríem la nit.
A l'hora de dinar va començar a ploure, que al poc rato es va convertir amb tempesta, aixó ens xafava els plans, ja que la idea era remontar el riu cuieras amb la canoa per passar la nit a la selva, així que ens vam ressignar i a esperar a veure si parava una mica.
A dos quarts de quatre no podíem esperar més, havíem de decidir si seguir amb els plans o no, però tot i la pluja, vam decidir que SI!!
Així que vam agafar els machets, la pistola, les hamaques, el toldo i el sopar i ens en vam anar riu cuieras amunt, sota la intensa pluja que queia als nostres caps.
Als 5 minuts ja estavem completament empapats.
Vam navegar durant dues hores, per un riu que cada cop era més estret i amb més corrent, fins que vam arribar al punt on era quasi impossible avançar, el motor de la canoa anava a tope i no ens moviem del lloc, hi havia una corrent brutal, ens vam asseure al terra perquè el centre de gravetat fós el més baix possible i així mantenir la canoa més estable, però tot i així, costava moltíssim. Havíem d'aconseguir-ho si o si ja que al punt on ens trobavem era impossible fer mitja volta sense volcar.
Al final, després d'una estona d'incertesa, vam aconseguir arribar a la base de la cascada culpable de tota la corrent i amarrar la canoa a un arbre.
Vam descarregar totes les coses i vam preparar el terreny per montar el campament. En Mario va agafar el machet i va començar a tallar alguna palmera per montar el que seria la base... 4 pals estrategicament col.locats van servir tan per aguantar el toldo com per penjar les hamaques.
Nosaltres mentrestant ens vam dedicar a buscar llenya per encendre un foc, tot el que trobavem era molla per la pluja que seguia caient, si no aconseguíem encendre el foc, no podríem sopar. Per suposat les ordres eren no allunyar-nos massa de la zona no fós cas que ens trobéssim el jaguar de cara.
Vam sopar uns "chuletones" que haviem portat i després del banquet amb els dits, sense forquilles ni ganivets, vam tirar tots els ossos i possibles restes de carn al riu perquè se les emportés la corrent, no podíem deixar cap rastre d'olor a carn per no atreure cap jaguar.
Abans de posar-nos a dormir, en Jordi va dir. "deixo això (senyalant l'arma) aqui per si"... "per si què??"... "per si em passa algo a mi" va contestar!! jajaja
Les hamaques estaven a escassos dos pams de terra, just perquè no pogués pujar cap aranya ni res per l'estil.
Si us diem que aquella nit vam dormir com un tronc, us ho creureu?? no oi?? pues eso! jajaja
Amazònia VI
Dia 9: 5.2.08
Vam navegar fins a Novo Airao, la "ciutat" més gran entre Manaus i Barcelos. Aquí era l'únic lloc de tot el viatge per l'amazònia en el que podria ser que trobéssim conexió a internet, així que vam aprofitar per baixar del barco, veure una mica el poble i dirigir-nos a un cibercafe, el qual, tot i que era horari comercial, estava tancat! (a brasil funcionen així si no els hi vé de gust obrir, no obren y "punto pelota"), així que ens vam quedar sense poder avisar a ningú de que estavem vius i que ens ho estavem passant genial.
Vam tornar al barco amb la intenció (de fet era pel motiu que haviem vingut aqui) de banyar-nos amb els dofins d'aigua dolça que viuen al riu negre.
Va ser l'únic lloc de tot el viatge que vam veure turistes!! arribaven llanxes de "iberostar" carregadetes de turistes amb pinta americana per veure els dofins, però no teniem cap més opció, si ens volíem banyar amb dofins, haviem de fer-ho aqui, ja que és l'únic lloc on estàn més o menys acostumats a que la gent els dongui menjar i es concentren allà cada dia. Tenen una plataforma des d'on pots accedir previ pas per taquilla per comprar peix pels dofins.
Però com que tenim alergia a tot el que sigui turistada, vam preferir allunyar-nos una mica de la zona preparada i ficar-nos a l'aigua amb una piranya recent talladeta de les que havíem pescat el dia anterior, van tardar una mica més però al final van acabar venint dofins a nedar entre nosaltres, que tot i que són lletjots, l'experiència va ser xula.
Amb nosaltres va venir la Raffaella, la filla d'en Jordi, i mentre nosaltres ens banyavem ell va anar a buscar algu que volgués portar-nos al lloc on realitzaríem el descens del igarapé (rierol) del mato grosso en kayak!!
Vam carregar els kayaks a la pick up i vam pujar tots com vam poder, aqui va començar l'aventura!! la direcció del cotxe anava com unes calces i el conductor anava fent volatnassos per mantenir-lo a la dreta de la carretera, la sort és que casi no hi havia trànsit i que el conductor era "espavilat" i quan venien cotxes de cara, moderava la velocitat.
Feia 4 anys que ningú feia el descens d'aquest riu i el guia hi havia estat feia 15 dies amb la canoa de fusta per veure com estava i amb el matxet van tallar uns quants arbres que havien caigut per poder passar, ho havia fet a petició de l'ajuntament del poble, ja que en un futur volien fer d'aquell descens un atractiu turistic (una pena, ja que aixi era molt guapo)
Casi no haviem ni començat que ja vam trobar un arbre caigut al mig del riu, per passar vam haver-nos de posar drets al kayak, colar el kayak per sota l'arbre i nosaltres passar per sobre. L'excés de confiança va fer que m'aixequés massa ràpid i... "xofffffffffffff" dona a l'aigua!! jajajja primera remullada!! L'aigua estava a 28ºC així que no em preocupava anar empapada.
Vaig repetir la pregunta que tants i tants cops havíem fet: és perillós?? clar que ho és!!! Al ser un riu petitet i amb corrent és menys probable que hi hagués piranyes, anacondes o cocodrils, però podia haver-hi serps de coral, formigues i altres bitxos verinosos. Però aquest cop no anavem armats, al haver de fer un tros de carretera hi havia perill de que hi hagués algun control policial en el qual haguéssim tingut problemes.
era profund, no tocava a terra i la corrent era forta, un cop se'ns en va anar un rem i sort que es va parar un tros més avall en una corba.
Durant el descens que va durar 4 hores, vam tenir emocions per escollir, cada cop que trobavem un arbre caigut haviem de valorar si era més fàcil passar-lo per sota, passar el kayak per sota i nosaltres per sobre o carregar el kayak a pes i pasar-lo per sobre el tronc. Algun dels cops que optavem per passar per sota tan nosaltres com el kayak, haviem d'estirar-nos completament i passavem rascant amb el nas al tronc... cada cop que passava això pensavem "com hi hagi alguna serp o aranya verinosa... me la menjo!!"
En Mario, el guia indígena, era un crack, es nota que porten tota la vida fent servir canoes i rems... en comptes de posar el cul en el forat del kayak destinat a ell... es posava ben bé a la punta, i només feia servir un rem de fusta, ni tan sols utilitzava els del kayak. Duia en Manel de paquet, el qual ni remava ni res, només fotos i video... i els altres dos, tot i fer esforços enormes per adelantar-los no vam tenir "collons".
"Eeeeeeeeeeh frena! a ver si mi panza no va a pasar!" li va dir en manel quan anaven a passar per sota un tronc, a en Mario això li va fer moltíssima gràcia i cada cop que hi havia un tronc caigut, cridava... ."la panzaaaaaa" i es partia el cul, i els altres com no... també ens el partíem. Crec que ja ho he dit però ho repeteixo... un tio genial!!
Quan vam trobar un trosset més tranqui on poder parar, ho vam fer, vam aprofitar per banyar-nos una mica i menjar uns sandwitx que ens havia fet la Julietta, que ja era hora de dinar, vam beure una cerveseta i a seguir, que tot just estavem a la meitat del camí.
De les 4 hores de descens, tres van ser aventureres, la última va ser més tranquila, el riu s'anava eixamplant i cada cop hi havia menys corrent, haviem de remar cada cop més fort.
Per fi vam sentir el soroll d'un motor, era la comandant del barco, la Selma, que estava remontant riu amunt per veure si ens trobava... vam pujar a la llanxa i vam tornar al barco.. sort que va tenir aquesta brillant idea, ja que ens quedava un bon tros de remar, calculem que una horeta més encara.
La dutxa del barco i el descans a l'hamaca es van posar millor que mai aquell dia, vam sopar i ens vam ficar al llit, cansats i amb la certesa de que demà no podria ni moure els braços d'agulletes, però no!! ni una!
Vam navegar fins a Novo Airao, la "ciutat" més gran entre Manaus i Barcelos. Aquí era l'únic lloc de tot el viatge per l'amazònia en el que podria ser que trobéssim conexió a internet, així que vam aprofitar per baixar del barco, veure una mica el poble i dirigir-nos a un cibercafe, el qual, tot i que era horari comercial, estava tancat! (a brasil funcionen així si no els hi vé de gust obrir, no obren y "punto pelota"), així que ens vam quedar sense poder avisar a ningú de que estavem vius i que ens ho estavem passant genial.
Vam tornar al barco amb la intenció (de fet era pel motiu que haviem vingut aqui) de banyar-nos amb els dofins d'aigua dolça que viuen al riu negre.
Va ser l'únic lloc de tot el viatge que vam veure turistes!! arribaven llanxes de "iberostar" carregadetes de turistes amb pinta americana per veure els dofins, però no teniem cap més opció, si ens volíem banyar amb dofins, haviem de fer-ho aqui, ja que és l'únic lloc on estàn més o menys acostumats a que la gent els dongui menjar i es concentren allà cada dia. Tenen una plataforma des d'on pots accedir previ pas per taquilla per comprar peix pels dofins.
Però com que tenim alergia a tot el que sigui turistada, vam preferir allunyar-nos una mica de la zona preparada i ficar-nos a l'aigua amb una piranya recent talladeta de les que havíem pescat el dia anterior, van tardar una mica més però al final van acabar venint dofins a nedar entre nosaltres, que tot i que són lletjots, l'experiència va ser xula.
Amb nosaltres va venir la Raffaella, la filla d'en Jordi, i mentre nosaltres ens banyavem ell va anar a buscar algu que volgués portar-nos al lloc on realitzaríem el descens del igarapé (rierol) del mato grosso en kayak!!
Vam carregar els kayaks a la pick up i vam pujar tots com vam poder, aqui va començar l'aventura!! la direcció del cotxe anava com unes calces i el conductor anava fent volatnassos per mantenir-lo a la dreta de la carretera, la sort és que casi no hi havia trànsit i que el conductor era "espavilat" i quan venien cotxes de cara, moderava la velocitat.
Feia 4 anys que ningú feia el descens d'aquest riu i el guia hi havia estat feia 15 dies amb la canoa de fusta per veure com estava i amb el matxet van tallar uns quants arbres que havien caigut per poder passar, ho havia fet a petició de l'ajuntament del poble, ja que en un futur volien fer d'aquell descens un atractiu turistic (una pena, ja que aixi era molt guapo)
Casi no haviem ni començat que ja vam trobar un arbre caigut al mig del riu, per passar vam haver-nos de posar drets al kayak, colar el kayak per sota l'arbre i nosaltres passar per sobre. L'excés de confiança va fer que m'aixequés massa ràpid i... "xofffffffffffff" dona a l'aigua!! jajajja primera remullada!! L'aigua estava a 28ºC així que no em preocupava anar empapada.
Vaig repetir la pregunta que tants i tants cops havíem fet: és perillós?? clar que ho és!!! Al ser un riu petitet i amb corrent és menys probable que hi hagués piranyes, anacondes o cocodrils, però podia haver-hi serps de coral, formigues i altres bitxos verinosos. Però aquest cop no anavem armats, al haver de fer un tros de carretera hi havia perill de que hi hagués algun control policial en el qual haguéssim tingut problemes.
era profund, no tocava a terra i la corrent era forta, un cop se'ns en va anar un rem i sort que es va parar un tros més avall en una corba.
Durant el descens que va durar 4 hores, vam tenir emocions per escollir, cada cop que trobavem un arbre caigut haviem de valorar si era més fàcil passar-lo per sota, passar el kayak per sota i nosaltres per sobre o carregar el kayak a pes i pasar-lo per sobre el tronc. Algun dels cops que optavem per passar per sota tan nosaltres com el kayak, haviem d'estirar-nos completament i passavem rascant amb el nas al tronc... cada cop que passava això pensavem "com hi hagi alguna serp o aranya verinosa... me la menjo!!"
En Mario, el guia indígena, era un crack, es nota que porten tota la vida fent servir canoes i rems... en comptes de posar el cul en el forat del kayak destinat a ell... es posava ben bé a la punta, i només feia servir un rem de fusta, ni tan sols utilitzava els del kayak. Duia en Manel de paquet, el qual ni remava ni res, només fotos i video... i els altres dos, tot i fer esforços enormes per adelantar-los no vam tenir "collons".
"Eeeeeeeeeeh frena! a ver si mi panza no va a pasar!" li va dir en manel quan anaven a passar per sota un tronc, a en Mario això li va fer moltíssima gràcia i cada cop que hi havia un tronc caigut, cridava... ."la panzaaaaaa" i es partia el cul, i els altres com no... també ens el partíem. Crec que ja ho he dit però ho repeteixo... un tio genial!!
Quan vam trobar un trosset més tranqui on poder parar, ho vam fer, vam aprofitar per banyar-nos una mica i menjar uns sandwitx que ens havia fet la Julietta, que ja era hora de dinar, vam beure una cerveseta i a seguir, que tot just estavem a la meitat del camí.
De les 4 hores de descens, tres van ser aventureres, la última va ser més tranquila, el riu s'anava eixamplant i cada cop hi havia menys corrent, haviem de remar cada cop més fort.
Per fi vam sentir el soroll d'un motor, era la comandant del barco, la Selma, que estava remontant riu amunt per veure si ens trobava... vam pujar a la llanxa i vam tornar al barco.. sort que va tenir aquesta brillant idea, ja que ens quedava un bon tros de remar, calculem que una horeta més encara.
La dutxa del barco i el descans a l'hamaca es van posar millor que mai aquell dia, vam sopar i ens vam ficar al llit, cansats i amb la certesa de que demà no podria ni moure els braços d'agulletes, però no!! ni una!
sábado, 12 de julio de 2008
Amazònia V
Dia 8: 4.2.08
Al matí va ser de navegació, vam dirigir-nos al arxipèlag de les anavilhanas. És l'arxipèlag d'aigua dolça més gran del planeta, té més de 4000 illes que s'extenen al llarg de 90 km amb una amplada de 27.
La foto no és nostra, ja que no el vam veure des del cel, tot i que estem segurs que és la única manera d'apreciar-ne la inmensitat.
Vam amarrar en una de les entrades d'un "llac" molt tranquil i vam sortir amb la canoa a donar un volt per la zona per veure fauna i pescar una mica però va fer tormenta i vam tornar al barco bastant ràpid.
La tarda va ser bastant avorrida ja que no parava de diluviar, així que vam haver de passar la tarda llegint, xerrant o jugan amb els nens...
Quan va parar de ploure encara no era fosc, així que vam decidir fer algo que es pogués fer a la vora del barco, ja que no teníem temps de molta cosa més... sortir amb els kayaks era impensava, perquè en aquests llacs acostuma a haver-hi bastants cocodrils. Així que la opció va ser sortir amb llanxa a donar una volta.
Després de sopar vam tornar a sortir, aquest cop per veure cocodrils, era tot fosc i portavem un foco super potent.
Quan entravem a un llac, paravem els motors i anavem remant perquè així si n'hi havia algun no marxés pel soroll.
Per saber si n'hi havia algun el guia es posava a xerrar amb ells, jeje... primer amb la boca feia un so similar al dels cocodrils i llavors un cop fort amb les mans (imitava el so d'un cocodril quan caça una presa) i després silenci... si h ihavia algun cocodril, aquest contestava amb un sorol amb la boca i un cop fort amb la cua a l'aigua... després en Mario amb el rem feia un altre soroll a l'aigua semblant al que acabava de fer el cocodril amb la cua.
Era interessant!
Respresentaven dos mascles disputant-se aquesta zona del llac, si imposavem respecte, el cocodril deixava de fer sorolls i se n'anava, haviem guanyat! si al contrari, era més xulo que nosaltres i contestava a tots i cada un dels nostres sons... el millor era fer mitja volta y "darse el piro" ja que significava que era un cocodril de dimensions considerables i estava cabrejat.
Van contestar dos, un només un cop i l'altre dos... però cap va ser lo bastant xulo per poder amb nosaltres, jajaja.
Quan contestaven, enceníem el foco per buscar-los i veiem uns ulls vermells i així sabiem exactament on era. En vam veure tres, un de uns dos metres i els altres dos diríem qeu eren més petits.
I a dormir... el dia no havia sigut massa emocionant, a part de la "xerrada" amb els cocodrils el demés no havia tingut massa encant, però no cada dia podia ser emocionant, una mica de descans al cor tampoc anava malament, jaja.
Al matí va ser de navegació, vam dirigir-nos al arxipèlag de les anavilhanas. És l'arxipèlag d'aigua dolça més gran del planeta, té més de 4000 illes que s'extenen al llarg de 90 km amb una amplada de 27.
La foto no és nostra, ja que no el vam veure des del cel, tot i que estem segurs que és la única manera d'apreciar-ne la inmensitat.
Vam amarrar en una de les entrades d'un "llac" molt tranquil i vam sortir amb la canoa a donar un volt per la zona per veure fauna i pescar una mica però va fer tormenta i vam tornar al barco bastant ràpid.
La tarda va ser bastant avorrida ja que no parava de diluviar, així que vam haver de passar la tarda llegint, xerrant o jugan amb els nens...
Quan va parar de ploure encara no era fosc, així que vam decidir fer algo que es pogués fer a la vora del barco, ja que no teníem temps de molta cosa més... sortir amb els kayaks era impensava, perquè en aquests llacs acostuma a haver-hi bastants cocodrils. Així que la opció va ser sortir amb llanxa a donar una volta.
Després de sopar vam tornar a sortir, aquest cop per veure cocodrils, era tot fosc i portavem un foco super potent.
Quan entravem a un llac, paravem els motors i anavem remant perquè així si n'hi havia algun no marxés pel soroll.
Per saber si n'hi havia algun el guia es posava a xerrar amb ells, jeje... primer amb la boca feia un so similar al dels cocodrils i llavors un cop fort amb les mans (imitava el so d'un cocodril quan caça una presa) i després silenci... si h ihavia algun cocodril, aquest contestava amb un sorol amb la boca i un cop fort amb la cua a l'aigua... després en Mario amb el rem feia un altre soroll a l'aigua semblant al que acabava de fer el cocodril amb la cua.
Era interessant!
Respresentaven dos mascles disputant-se aquesta zona del llac, si imposavem respecte, el cocodril deixava de fer sorolls i se n'anava, haviem guanyat! si al contrari, era més xulo que nosaltres i contestava a tots i cada un dels nostres sons... el millor era fer mitja volta y "darse el piro" ja que significava que era un cocodril de dimensions considerables i estava cabrejat.
Van contestar dos, un només un cop i l'altre dos... però cap va ser lo bastant xulo per poder amb nosaltres, jajaja.
Quan contestaven, enceníem el foco per buscar-los i veiem uns ulls vermells i així sabiem exactament on era. En vam veure tres, un de uns dos metres i els altres dos diríem qeu eren més petits.
I a dormir... el dia no havia sigut massa emocionant, a part de la "xerrada" amb els cocodrils el demés no havia tingut massa encant, però no cada dia podia ser emocionant, una mica de descans al cor tampoc anava malament, jaja.
Amazònia IV
Dia 7: 3.2.08
Ens vam llevar aviat, com cada dia, amb la mateixa pau i tranquilitat a la que ens estavem acostumant ràpidament. Vam sortir amb la llanxa direcció un riu en el que pensavem que potser podríem veure els peixos cardenal, no teníem clar si els veuríem, els peixos són salvatges per tan no era garantit el poder veure'ls... però això forma part de l'emoció del viatge.
Anavem amb la lliçó molt ben apresa, podia passar que haguéssim fet milers de quilòmetres per no veure el que desitjavem, però en part, era l'encant del viatge, veure l'habitat dels peixos que més ens agraden i potser amb sort, veure'n algun.
La veritat és que el simple passeig en llanxa fins la zona en concret, ja és un plaer pels sentits, vam estar navegant durant casi dues hores per un riu que cada cop era més estret i menysprofund, parant-nos a les zones laterals on l'aigua estava més estancada gràcies a algun tronc de manglar, per veure si vèiem algún banc de cardenals...però s'estaven resistint, veiem apistogramas, borratxets i molts varietats de peixos... però cardenals no!
en mario passant per sota d'un dels milers d'entrebancs que trobavem pel camí
A la majoria d'indígenes d'allà, els costa bastant entendre que tinguem interès per mantenir aquests peixos en aquaris, per ells no són més que peixos de riu, els quals a vegades els han servit de menjar.
"No me gusta ver sufrir a los peces", li vaig dir al guia el primer dia que pescavem piranyes, ell es va posar a riure i va dir, a mi tampoco!! i li va retorçar el coll per matar-la a l'instant. A partir d'aquell dia cada cop que pescavem algo, (ja que normalment tiravem la canya mentres la llanxa estava en marxa), ens mirava i deia "no me gusta ver sufrir a los animales" i es partia el cul i nosaltres també... un tio genial!
... seguíem navegant buscant cardenals i despré de dues hores i mitja per fi vam trobar-ne un banc.
Vam estar-hi una horeta i vam decidir tornar al barco, ja que ens quedaven dues horetes llargues de camí, vam menjar algo més tard de lo habitual i la tarda la vam passar de relax, esperant que fóssin les 7 de la tarda per sortir a buscar discos.
A les 7 i 10 vam començar a pensar que el pescador no es presentaria, a les 7 i 45 ja casi teniem la certesa de que no es presentaria, però si! a les 8 va venir!
És el dia que el cor ens ha anat més ràpid de tots... anàvem amb els kayaks, això significava que estavem a 1 pam de l'aigua, a la foscor de la nit i per separat... un de nosaltres amb un guia, l'altre amb l'altre i el pescador amb la seva canoa de fusta.
Abans de sortir li vam demanar al guia si hi havia perill... era una pregunta tonta, que la fèiem cada vegada que sortíem i la resposta era sempre la mateixa "sempre n'hi ha"... aprofitem per dir aqui, que el perill existeix, hi és sempre, però et relaxes perquè no el veus... no veus cocodrils però hi són... no veus anacondes però hi són... no veus serps però hi són... etc... per això ell acostumava a sortir armat amb la pistola.
Un cop al kayak... la foscor era total, jo (la laura) anava darrera, i el guia davant, remant i enfocant amb el foco, pel que se li feia complicat dominar-ho tot, així que li vaig dir si volia que remés jo, em va contestar que millor no, que potser seria millor que jo portés el foco i ell remés, així que teníem que canviar-nos de lloc, ell s'havia de posar darrera.
jo- Com ho farem?
Jordi- mira, parem en aquella platja i baixem
jo- ok
(cal dir que la foscor era absoluta)
...
jordi- cuidado! no baixis, primer hem de mirar si hi ha alguna manta raya que aquestes platges els agraden molt i la seva picada és molt dolorosa!
jo- (pensant) joder, no guanyem per sustos!
Vaig baixar del kayak i la veritat és que el cor m'anava a més de 1000, era tot fosc, érem en un racó del riu on està ple d'arbres submergits per lo que només passa el kayak o alguna canoa molt estreta, no veia per enlloc els llums de l'altre kayak o del pescador i estava apunt de baixar del kayak en un lloc on podia haver-hi serps, mantes o inclús jaguars! Vam fer el canvi de lloc ràpid i em vaig aliviar quan vaig tornar a estar asseguda al kayak.
Vam seguir el nostre camí, el guia remant i jo enfocant. Tal i com havia apres les nits anteriors, amb el foco havia d'anar enfocant les copes dels arbres perquè no hi hagués cap serp que pogués donar-nos algun susto.
jordi- Estem buscant peixos, hauries d'enfocar més l'aigua i menys els arbres
jo- és que prefereixo no veure peixos però que no em caigui cap serp al cap
jordi- no pateixis, amb una passada n'hi ha prou, si hi ha alguna serp li veuràs brillar els ulls ( si si, en aquell moment me'l vaig creure però quan en vam veure una, jo no vaig veure els ulls brillar per enlloc)
Poc a poc em vaig anar relaxant, potser també perquè lluny vaig veure els focos dels altres dos kayaks, quan els vam atrapar ells ja havien vist el primer disco, amb cries!! (si veure cries de disco en un aquari és espectacular, veure-ho en llibertat ja és la hòstia!!), vam memoritzar l'arbre perquè quan tornéssim a passar, arribar en silenci i així poder-los veure nosaltres.
En Jordi tenia especial predilecció pels llocs rebuscats i amb moltes branques on el kayak se'ns quedava encallat i teníem que fer maniobra.
Jordi- enfoca el tronc aquest qeu està caigut
jo - per??
jordi- perquè en aquest tipus de llocs al jaguar li encanta ficar-s'hi
jo- perquè collons sempre he de preguntar? (en aquest punt el cor va tornar-me a anar bastant lleugeret)
Per sort no hi havia cap jaguar, ja m'hagués agradat veure com ens ho fem per sortir d'allà al mig si hi arriba a ser.
Al cap de poca estona vam veure dos discos més i un d'ells també amb cries, així que la nit havia sortit rodona.
M'he descuidat de dir que al ser època de cria, el pescador no acostumava a sortir perquè no els sortia a compte, ja que a més de que perillaria l'espècie, el riu comença a estar una mica massa alt i estan més escampats, per tan és més dificil. Només en va pescar un que li vam comprar per ficar-lo a un dels aquaris que en Jordi té a la bodega del barco.
Vam tornar al barco amb les expectatives del viatge complertes, un dia rodó: Cardenals i discos.
Ens vam llevar aviat, com cada dia, amb la mateixa pau i tranquilitat a la que ens estavem acostumant ràpidament. Vam sortir amb la llanxa direcció un riu en el que pensavem que potser podríem veure els peixos cardenal, no teníem clar si els veuríem, els peixos són salvatges per tan no era garantit el poder veure'ls... però això forma part de l'emoció del viatge.
Anavem amb la lliçó molt ben apresa, podia passar que haguéssim fet milers de quilòmetres per no veure el que desitjavem, però en part, era l'encant del viatge, veure l'habitat dels peixos que més ens agraden i potser amb sort, veure'n algun.
La veritat és que el simple passeig en llanxa fins la zona en concret, ja és un plaer pels sentits, vam estar navegant durant casi dues hores per un riu que cada cop era més estret i menysprofund, parant-nos a les zones laterals on l'aigua estava més estancada gràcies a algun tronc de manglar, per veure si vèiem algún banc de cardenals...però s'estaven resistint, veiem apistogramas, borratxets i molts varietats de peixos... però cardenals no!
en mario passant per sota d'un dels milers d'entrebancs que trobavem pel camí
A la majoria d'indígenes d'allà, els costa bastant entendre que tinguem interès per mantenir aquests peixos en aquaris, per ells no són més que peixos de riu, els quals a vegades els han servit de menjar.
"No me gusta ver sufrir a los peces", li vaig dir al guia el primer dia que pescavem piranyes, ell es va posar a riure i va dir, a mi tampoco!! i li va retorçar el coll per matar-la a l'instant. A partir d'aquell dia cada cop que pescavem algo, (ja que normalment tiravem la canya mentres la llanxa estava en marxa), ens mirava i deia "no me gusta ver sufrir a los animales" i es partia el cul i nosaltres també... un tio genial!
... seguíem navegant buscant cardenals i despré de dues hores i mitja per fi vam trobar-ne un banc.
Vam estar-hi una horeta i vam decidir tornar al barco, ja que ens quedaven dues horetes llargues de camí, vam menjar algo més tard de lo habitual i la tarda la vam passar de relax, esperant que fóssin les 7 de la tarda per sortir a buscar discos.
A les 7 i 10 vam començar a pensar que el pescador no es presentaria, a les 7 i 45 ja casi teniem la certesa de que no es presentaria, però si! a les 8 va venir!
És el dia que el cor ens ha anat més ràpid de tots... anàvem amb els kayaks, això significava que estavem a 1 pam de l'aigua, a la foscor de la nit i per separat... un de nosaltres amb un guia, l'altre amb l'altre i el pescador amb la seva canoa de fusta.
Abans de sortir li vam demanar al guia si hi havia perill... era una pregunta tonta, que la fèiem cada vegada que sortíem i la resposta era sempre la mateixa "sempre n'hi ha"... aprofitem per dir aqui, que el perill existeix, hi és sempre, però et relaxes perquè no el veus... no veus cocodrils però hi són... no veus anacondes però hi són... no veus serps però hi són... etc... per això ell acostumava a sortir armat amb la pistola.
Un cop al kayak... la foscor era total, jo (la laura) anava darrera, i el guia davant, remant i enfocant amb el foco, pel que se li feia complicat dominar-ho tot, així que li vaig dir si volia que remés jo, em va contestar que millor no, que potser seria millor que jo portés el foco i ell remés, així que teníem que canviar-nos de lloc, ell s'havia de posar darrera.
jo- Com ho farem?
Jordi- mira, parem en aquella platja i baixem
jo- ok
(cal dir que la foscor era absoluta)
...
jordi- cuidado! no baixis, primer hem de mirar si hi ha alguna manta raya que aquestes platges els agraden molt i la seva picada és molt dolorosa!
jo- (pensant) joder, no guanyem per sustos!
Vaig baixar del kayak i la veritat és que el cor m'anava a més de 1000, era tot fosc, érem en un racó del riu on està ple d'arbres submergits per lo que només passa el kayak o alguna canoa molt estreta, no veia per enlloc els llums de l'altre kayak o del pescador i estava apunt de baixar del kayak en un lloc on podia haver-hi serps, mantes o inclús jaguars! Vam fer el canvi de lloc ràpid i em vaig aliviar quan vaig tornar a estar asseguda al kayak.
Vam seguir el nostre camí, el guia remant i jo enfocant. Tal i com havia apres les nits anteriors, amb el foco havia d'anar enfocant les copes dels arbres perquè no hi hagués cap serp que pogués donar-nos algun susto.
jordi- Estem buscant peixos, hauries d'enfocar més l'aigua i menys els arbres
jo- és que prefereixo no veure peixos però que no em caigui cap serp al cap
jordi- no pateixis, amb una passada n'hi ha prou, si hi ha alguna serp li veuràs brillar els ulls ( si si, en aquell moment me'l vaig creure però quan en vam veure una, jo no vaig veure els ulls brillar per enlloc)
Poc a poc em vaig anar relaxant, potser també perquè lluny vaig veure els focos dels altres dos kayaks, quan els vam atrapar ells ja havien vist el primer disco, amb cries!! (si veure cries de disco en un aquari és espectacular, veure-ho en llibertat ja és la hòstia!!), vam memoritzar l'arbre perquè quan tornéssim a passar, arribar en silenci i així poder-los veure nosaltres.
En Jordi tenia especial predilecció pels llocs rebuscats i amb moltes branques on el kayak se'ns quedava encallat i teníem que fer maniobra.
Jordi- enfoca el tronc aquest qeu està caigut
jo - per??
jordi- perquè en aquest tipus de llocs al jaguar li encanta ficar-s'hi
jo- perquè collons sempre he de preguntar? (en aquest punt el cor va tornar-me a anar bastant lleugeret)
Per sort no hi havia cap jaguar, ja m'hagués agradat veure com ens ho fem per sortir d'allà al mig si hi arriba a ser.
Al cap de poca estona vam veure dos discos més i un d'ells també amb cries, així que la nit havia sortit rodona.
M'he descuidat de dir que al ser època de cria, el pescador no acostumava a sortir perquè no els sortia a compte, ja que a més de que perillaria l'espècie, el riu comença a estar una mica massa alt i estan més escampats, per tan és més dificil. Només en va pescar un que li vam comprar per ficar-lo a un dels aquaris que en Jordi té a la bodega del barco.
Vam tornar al barco amb les expectatives del viatge complertes, un dia rodó: Cardenals i discos.
viernes, 11 de julio de 2008
Amazònia III
Dia 6: 2.2.08
Després d'esmorzar vam anar a visitar una comunitat semi-indígena, diem semi, perquè els seus orígens són indígenes, però volen ser europeus (que és tal i com anomenen als que viuen a la ciutat). Ja no viuen com els seus avantpassats, tots en comunitat i tal, sino que cada familia té la seva casa pròpia, tot i que comparteixen zones comuns com la caseta on fabriquen la farina de mandioca, la qual està disponible per qualsevol del poble que la necessiti. Molts tenen televisió que fan funcionar amb un generador a gasolina i una parabòlica i fins i tot estàn preaprant una zona que estarà destinada a tenir accés a internet. (això ho proporciona el govern)
Temps enrere el jefe de la comunitat li va comentar al guia que li interessaria cobrar per les visites que tingués de turistes, no és que en tinguin moltes perquè queda bastant allunyat de qualsevol ruta turistica que es fa des de Manaus, però va veure el diner fàcil. El guia, en Jordi, li va dir que si cobrava ell deixaria de venir, ja que segurametn perdría la autenticitat convertint-se en una turistada i li va comentar que si volien guanyar-se alguns calés augmentéssin la varietat d'artesania que tenen a la botiga i així segurament ens motivaríem a comprar. Tenien cosetes xules, així que vam comprar uns quants braçalets i així vam contribuir una mica amb la comunitat... ens va agradar veure que quan vam pagar al "jefe", ell va donar els diners a la noia que havia fet els braçalets en concret que haviem comprat.
En aquest poble vam poder veure els unics monos de tot el viatge, els havien adoptat de petits però al créixer s'havien tornat malparits i els robaven el menjar, així que els tenien lligats com gossos. Ens sap greu dir-ho però segurament acabaran essent el sopar en alguna festa.
També vam tenir la oportunitat de tenir a les mans un lloro, el qual era salvatge però s'havia acostumat a que cada dia a la mateixa hora li donaven papaya i vivien en un estat de llibertat però acostumats a la presència humana.
Al sortir de la visita del poblat vam navegar durant tres hores amb el barco, moment en el qual aprofitavem per carregar les bateries de les càmeres, ja que quan el barco estava parat, funcionàvem amb energia solar, aixi podíem disfrutar de l'agradable "silenci" de la selva.
Durant la navegació acostumavem a descansar a les hamaques o fer companyia al "conductor"... de cop i volta van parar els motors, en Mario acabava de veure un tucán!! Va començar a xiular per cridar-lo i el tucan contestava!!!!! Van estar un rato intercambiant paraules, jeje... va ser un moment molt maco... segur que ens enrecordarem tota la vida d'aquell so...
Vam parar a un altre poble on ens havien dit que vivia un pescador de discos, el qual podia ser un bon guia per acompanyar-nos a la dificil tasca de veure'ls en llibertat. Ens van dir que el trobariem al poble del costat que estaven fent un torneig de futbol, així que amb la llanxa ens hi vam acostar...(anar d'un poble a un altre significa 10-15 minutets de llanxa), un cop allà ens van indicar el camí al camp de futbol.
Això és el torneig de futbol??? jajajjaa. Us descriurem la situació: Al voltant d'una ampolla de cachaça calenta del sol (licor de canya de sucre amb el que es fa la caipirinha), hi havia uns quants homes asseguts parlant i rient. Al camp, on se suposava que s'estava realitzant un torneig, hi havia dos nens xutant una pilota.
Vam disfrutar veient l'escena, com en Mario parlava amb el pescador i li intentava explicar que estavem interessats en acopanyar-lo una nit per poder veure discos, la idea era fer-ho aquella mateixa nit, però "visto lo visto" vam decidir posposar-ho pel dia següent ja que avui el pescador tenia "plan": beure.
Vam quedar per l'endemà a les 7 del vespre, però no podiem estar segurs si es presentaria o no, fins l'endemà, ja que et pots trobar que li surti un pla millor i et deixi tirat, allà és freqüent.
Després de dinar, vam sortir a navegar amb la canoa per anar a un "igapó" (bosc inundat), és un lloc especialment bonic i màgic, mai haguéssim imaginat que hi podia haver racons tan macos a la selva.
La vegetació cada cop era més espessa, però podiem navegar pel mig amb la canoa. Durant la època seca, els arbres queden totalment fora l'aigua i a mida que va pujant el nivell, els arbres cada cop estan més submergits, havent de navegar pel mig de les copes. (esperem que s'entengui), però per si fós poc, l'aigua es taaaaaaaaaaaan tranquila i taaaaaaaaaaan negra, que fa mirall, i costa distingir si el que veus està fora l'aigua o és el reflex...
Durant aquest màgic passeig vam poder veure parelles de lloros en ple festeig, serps verinoses, una d'elles d'aquelles verdes que es confonen amb lianes i de cop... ratatatatatatatatatatata el soroll d'una metralleta!!! ah no!! jeje era un pigot (pajaro carpintero o pajaro loco), amb la seva cresta vermella picant amb el bec a l'arbre per fer sortir les formigues i fotre's un tec. Guapíssim!!
Vam tornar al barco per sopar i després vam sortir amb la canoa de fusta a l'igapó per veure si estavem de sort i aconseguíem veure algun disco. Però no hi va haver sort... tot i així el passeig va ser guapíssim, el bosc màgic de dia... era tenebrós de nit.
Després d'esmorzar vam anar a visitar una comunitat semi-indígena, diem semi, perquè els seus orígens són indígenes, però volen ser europeus (que és tal i com anomenen als que viuen a la ciutat). Ja no viuen com els seus avantpassats, tots en comunitat i tal, sino que cada familia té la seva casa pròpia, tot i que comparteixen zones comuns com la caseta on fabriquen la farina de mandioca, la qual està disponible per qualsevol del poble que la necessiti. Molts tenen televisió que fan funcionar amb un generador a gasolina i una parabòlica i fins i tot estàn preaprant una zona que estarà destinada a tenir accés a internet. (això ho proporciona el govern)
Temps enrere el jefe de la comunitat li va comentar al guia que li interessaria cobrar per les visites que tingués de turistes, no és que en tinguin moltes perquè queda bastant allunyat de qualsevol ruta turistica que es fa des de Manaus, però va veure el diner fàcil. El guia, en Jordi, li va dir que si cobrava ell deixaria de venir, ja que segurametn perdría la autenticitat convertint-se en una turistada i li va comentar que si volien guanyar-se alguns calés augmentéssin la varietat d'artesania que tenen a la botiga i així segurament ens motivaríem a comprar. Tenien cosetes xules, així que vam comprar uns quants braçalets i així vam contribuir una mica amb la comunitat... ens va agradar veure que quan vam pagar al "jefe", ell va donar els diners a la noia que havia fet els braçalets en concret que haviem comprat.
En aquest poble vam poder veure els unics monos de tot el viatge, els havien adoptat de petits però al créixer s'havien tornat malparits i els robaven el menjar, així que els tenien lligats com gossos. Ens sap greu dir-ho però segurament acabaran essent el sopar en alguna festa.
També vam tenir la oportunitat de tenir a les mans un lloro, el qual era salvatge però s'havia acostumat a que cada dia a la mateixa hora li donaven papaya i vivien en un estat de llibertat però acostumats a la presència humana.
Al sortir de la visita del poblat vam navegar durant tres hores amb el barco, moment en el qual aprofitavem per carregar les bateries de les càmeres, ja que quan el barco estava parat, funcionàvem amb energia solar, aixi podíem disfrutar de l'agradable "silenci" de la selva.
Durant la navegació acostumavem a descansar a les hamaques o fer companyia al "conductor"... de cop i volta van parar els motors, en Mario acabava de veure un tucán!! Va començar a xiular per cridar-lo i el tucan contestava!!!!! Van estar un rato intercambiant paraules, jeje... va ser un moment molt maco... segur que ens enrecordarem tota la vida d'aquell so...
Vam parar a un altre poble on ens havien dit que vivia un pescador de discos, el qual podia ser un bon guia per acompanyar-nos a la dificil tasca de veure'ls en llibertat. Ens van dir que el trobariem al poble del costat que estaven fent un torneig de futbol, així que amb la llanxa ens hi vam acostar...(anar d'un poble a un altre significa 10-15 minutets de llanxa), un cop allà ens van indicar el camí al camp de futbol.
Això és el torneig de futbol??? jajajjaa. Us descriurem la situació: Al voltant d'una ampolla de cachaça calenta del sol (licor de canya de sucre amb el que es fa la caipirinha), hi havia uns quants homes asseguts parlant i rient. Al camp, on se suposava que s'estava realitzant un torneig, hi havia dos nens xutant una pilota.
Vam disfrutar veient l'escena, com en Mario parlava amb el pescador i li intentava explicar que estavem interessats en acopanyar-lo una nit per poder veure discos, la idea era fer-ho aquella mateixa nit, però "visto lo visto" vam decidir posposar-ho pel dia següent ja que avui el pescador tenia "plan": beure.
Vam quedar per l'endemà a les 7 del vespre, però no podiem estar segurs si es presentaria o no, fins l'endemà, ja que et pots trobar que li surti un pla millor i et deixi tirat, allà és freqüent.
Després de dinar, vam sortir a navegar amb la canoa per anar a un "igapó" (bosc inundat), és un lloc especialment bonic i màgic, mai haguéssim imaginat que hi podia haver racons tan macos a la selva.
La vegetació cada cop era més espessa, però podiem navegar pel mig amb la canoa. Durant la època seca, els arbres queden totalment fora l'aigua i a mida que va pujant el nivell, els arbres cada cop estan més submergits, havent de navegar pel mig de les copes. (esperem que s'entengui), però per si fós poc, l'aigua es taaaaaaaaaaaan tranquila i taaaaaaaaaaan negra, que fa mirall, i costa distingir si el que veus està fora l'aigua o és el reflex...
Durant aquest màgic passeig vam poder veure parelles de lloros en ple festeig, serps verinoses, una d'elles d'aquelles verdes que es confonen amb lianes i de cop... ratatatatatatatatatatata el soroll d'una metralleta!!! ah no!! jeje era un pigot (pajaro carpintero o pajaro loco), amb la seva cresta vermella picant amb el bec a l'arbre per fer sortir les formigues i fotre's un tec. Guapíssim!!
Vam tornar al barco per sopar i després vam sortir amb la canoa de fusta a l'igapó per veure si estavem de sort i aconseguíem veure algun disco. Però no hi va haver sort... tot i així el passeig va ser guapíssim, el bosc màgic de dia... era tenebrós de nit.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)