Amazònia V

Dia 8: 4.2.08

Al matí va ser de navegació, vam dirigir-nos al arxipèlag de les anavilhanas. És l'arxipèlag d'aigua dolça més gran del planeta, té més de 4000 illes que s'extenen al llarg de 90 km amb una amplada de 27.




La foto no és nostra, ja que no el vam veure des del cel, tot i que estem segurs que és la única manera d'apreciar-ne la inmensitat.

Vam amarrar en una de les entrades d'un "llac" molt tranquil i vam sortir amb la canoa a donar un volt per la zona per veure fauna i pescar una mica però va fer tormenta i vam tornar al barco bastant ràpid.

La tarda va ser bastant avorrida ja que no parava de diluviar, així que vam haver de passar la tarda llegint, xerrant o jugan amb els nens...

Quan va parar de ploure encara no era fosc, així que vam decidir fer algo que es pogués fer a la vora del barco, ja que no teníem temps de molta cosa més... sortir amb els kayaks era impensava, perquè en aquests llacs acostuma a haver-hi bastants cocodrils. Així que la opció va ser sortir amb llanxa a donar una volta.

Després de sopar vam tornar a sortir, aquest cop per veure cocodrils, era tot fosc i portavem un foco super potent.

Quan entravem a un llac, paravem els motors i anavem remant perquè així si n'hi havia algun no marxés pel soroll.

Per saber si n'hi havia algun el guia es posava a xerrar amb ells, jeje... primer amb la boca feia un so similar al dels cocodrils i llavors un cop fort amb les mans (imitava el so d'un cocodril quan caça una presa) i després silenci... si h ihavia algun cocodril, aquest contestava amb un sorol amb la boca i un cop fort amb la cua a l'aigua... després en Mario amb el rem feia un altre soroll a l'aigua semblant al que acabava de fer el cocodril amb la cua.

Era interessant!

Respresentaven dos mascles disputant-se aquesta zona del llac, si imposavem respecte, el cocodril deixava de fer sorolls i se n'anava, haviem guanyat! si al contrari, era més xulo que nosaltres i contestava a tots i cada un dels nostres sons... el millor era fer mitja volta y "darse el piro" ja que significava que era un cocodril de dimensions considerables i estava cabrejat.

Van contestar dos, un només un cop i l'altre dos... però cap va ser lo bastant xulo per poder amb nosaltres, jajaja.

Quan contestaven, enceníem el foco per buscar-los i veiem uns ulls vermells i així sabiem exactament on era. En vam veure tres, un de uns dos metres i els altres dos diríem qeu eren més petits.

I a dormir... el dia no havia sigut massa emocionant, a part de la "xerrada" amb els cocodrils el demés no havia tingut massa encant, però no cada dia podia ser emocionant, una mica de descans al cor tampoc anava malament, jaja.

Amazònia IV

Dia 7: 3.2.08

Ens vam llevar aviat, com cada dia, amb la mateixa pau i tranquilitat a la que ens estavem acostumant ràpidament. Vam sortir amb la llanxa direcció un riu en el que pensavem que potser podríem veure els peixos cardenal, no teníem clar si els veuríem, els peixos són salvatges per tan no era garantit el poder veure'ls... però això forma part de l'emoció del viatge.

Anavem amb la lliçó molt ben apresa, podia passar que haguéssim fet milers de quilòmetres per no veure el que desitjavem, però en part, era l'encant del viatge, veure l'habitat dels peixos que més ens agraden i potser amb sort, veure'n algun.

La veritat és que el simple passeig en llanxa fins la zona en concret, ja és un plaer pels sentits, vam estar navegant durant casi dues hores per un riu que cada cop era més estret i menysprofund, parant-nos a les zones laterals on l'aigua estava més estancada gràcies a algun tronc de manglar, per veure si vèiem algún banc de cardenals...però s'estaven resistint, veiem apistogramas, borratxets i molts varietats de peixos... però cardenals no!




en mario passant per sota d'un dels milers d'entrebancs que trobavem pel camí


A la majoria d'indígenes d'allà, els costa bastant entendre que tinguem interès per mantenir aquests peixos en aquaris, per ells no són més que peixos de riu, els quals a vegades els han servit de menjar.


"No me gusta ver sufrir a los peces", li vaig dir al guia el primer dia que pescavem piranyes, ell es va posar a riure i va dir, a mi tampoco!! i li va retorçar el coll per matar-la a l'instant. A partir d'aquell dia cada cop que pescavem algo, (ja que normalment tiravem la canya mentres la llanxa estava en marxa), ens mirava i deia "no me gusta ver sufrir a los animales" i es partia el cul i nosaltres també... un tio genial!

... seguíem navegant buscant cardenals i despré de dues hores i mitja per fi vam trobar-ne un banc.











Vam estar-hi una horeta i vam decidir tornar al barco, ja que ens quedaven dues horetes llargues de camí, vam menjar algo més tard de lo habitual i la tarda la vam passar de relax, esperant que fóssin les 7 de la tarda per sortir a buscar discos.


A les 7 i 10 vam començar a pensar que el pescador no es presentaria, a les 7 i 45 ja casi teniem la certesa de que no es presentaria, però si! a les 8 va venir!

És el dia que el cor ens ha anat més ràpid de tots... anàvem amb els kayaks, això significava que estavem a 1 pam de l'aigua, a la foscor de la nit i per separat... un de nosaltres amb un guia, l'altre amb l'altre i el pescador amb la seva canoa de fusta.

Abans de sortir li vam demanar al guia si hi havia perill... era una pregunta tonta, que la fèiem cada vegada que sortíem i la resposta era sempre la mateixa "sempre n'hi ha"... aprofitem per dir aqui, que el perill existeix, hi és sempre, però et relaxes perquè no el veus... no veus cocodrils però hi són... no veus anacondes però hi són... no veus serps però hi són... etc... per això ell acostumava a sortir armat amb la pistola.

Un cop al kayak... la foscor era total, jo (la laura) anava darrera, i el guia davant, remant i enfocant amb el foco, pel que se li feia complicat dominar-ho tot, així que li vaig dir si volia que remés jo, em va contestar que millor no, que potser seria millor que jo portés el foco i ell remés, així que teníem que canviar-nos de lloc, ell s'havia de posar darrera.

jo- Com ho farem?
Jordi- mira, parem en aquella platja i baixem
jo- ok
(cal dir que la foscor era absoluta)
...
jordi- cuidado! no baixis, primer hem de mirar si hi ha alguna manta raya que aquestes platges els agraden molt i la seva picada és molt dolorosa!
jo- (pensant) joder, no guanyem per sustos!

Vaig baixar del kayak i la veritat és que el cor m'anava a més de 1000, era tot fosc, érem en un racó del riu on està ple d'arbres submergits per lo que només passa el kayak o alguna canoa molt estreta, no veia per enlloc els llums de l'altre kayak o del pescador i estava apunt de baixar del kayak en un lloc on podia haver-hi serps, mantes o inclús jaguars! Vam fer el canvi de lloc ràpid i em vaig aliviar quan vaig tornar a estar asseguda al kayak.

Vam seguir el nostre camí, el guia remant i jo enfocant. Tal i com havia apres les nits anteriors, amb el foco havia d'anar enfocant les copes dels arbres perquè no hi hagués cap serp que pogués donar-nos algun susto.

jordi- Estem buscant peixos, hauries d'enfocar més l'aigua i menys els arbres
jo- és que prefereixo no veure peixos però que no em caigui cap serp al cap
jordi- no pateixis, amb una passada n'hi ha prou, si hi ha alguna serp li veuràs brillar els ulls ( si si, en aquell moment me'l vaig creure però quan en vam veure una, jo no vaig veure els ulls brillar per enlloc)

Poc a poc em vaig anar relaxant, potser també perquè lluny vaig veure els focos dels altres dos kayaks, quan els vam atrapar ells ja havien vist el primer disco, amb cries!! (si veure cries de disco en un aquari és espectacular, veure-ho en llibertat ja és la hòstia!!), vam memoritzar l'arbre perquè quan tornéssim a passar, arribar en silenci i així poder-los veure nosaltres.

En Jordi tenia especial predilecció pels llocs rebuscats i amb moltes branques on el kayak se'ns quedava encallat i teníem que fer maniobra.

Jordi- enfoca el tronc aquest qeu està caigut
jo - per??
jordi- perquè en aquest tipus de llocs al jaguar li encanta ficar-s'hi
jo- perquè collons sempre he de preguntar? (en aquest punt el cor va tornar-me a anar bastant lleugeret)

Per sort no hi havia cap jaguar, ja m'hagués agradat veure com ens ho fem per sortir d'allà al mig si hi arriba a ser.

Al cap de poca estona vam veure dos discos més i un d'ells també amb cries, així que la nit havia sortit rodona.

M'he descuidat de dir que al ser època de cria, el pescador no acostumava a sortir perquè no els sortia a compte, ja que a més de que perillaria l'espècie, el riu comença a estar una mica massa alt i estan més escampats, per tan és més dificil. Només en va pescar un que li vam comprar per ficar-lo a un dels aquaris que en Jordi té a la bodega del barco.

Vam tornar al barco amb les expectatives del viatge complertes, un dia rodó: Cardenals i discos.

Amazònia III

Dia 6: 2.2.08

Després d'esmorzar vam anar a visitar una comunitat semi-indígena, diem semi, perquè els seus orígens són indígenes, però volen ser europeus (que és tal i com anomenen als que viuen a la ciutat). Ja no viuen com els seus avantpassats, tots en comunitat i tal, sino que cada familia té la seva casa pròpia, tot i que comparteixen zones comuns com la caseta on fabriquen la farina de mandioca, la qual està disponible per qualsevol del poble que la necessiti. Molts tenen televisió que fan funcionar amb un generador a gasolina i una parabòlica i fins i tot estàn preaprant una zona que estarà destinada a tenir accés a internet. (això ho proporciona el govern)

Temps enrere el jefe de la comunitat li va comentar al guia que li interessaria cobrar per les visites que tingués de turistes, no és que en tinguin moltes perquè queda bastant allunyat de qualsevol ruta turistica que es fa des de Manaus, però va veure el diner fàcil. El guia, en Jordi, li va dir que si cobrava ell deixaria de venir, ja que segurametn perdría la autenticitat convertint-se en una turistada i li va comentar que si volien guanyar-se alguns calés augmentéssin la varietat d'artesania que tenen a la botiga i així segurament ens motivaríem a comprar. Tenien cosetes xules, així que vam comprar uns quants braçalets i així vam contribuir una mica amb la comunitat... ens va agradar veure que quan vam pagar al "jefe", ell va donar els diners a la noia que havia fet els braçalets en concret que haviem comprat.

En aquest poble vam poder veure els unics monos de tot el viatge, els havien adoptat de petits però al créixer s'havien tornat malparits i els robaven el menjar, així que els tenien lligats com gossos. Ens sap greu dir-ho però segurament acabaran essent el sopar en alguna festa.




També vam tenir la oportunitat de tenir a les mans un lloro, el qual era salvatge però s'havia acostumat a que cada dia a la mateixa hora li donaven papaya i vivien en un estat de llibertat però acostumats a la presència humana.




Al sortir de la visita del poblat vam navegar durant tres hores amb el barco, moment en el qual aprofitavem per carregar les bateries de les càmeres, ja que quan el barco estava parat, funcionàvem amb energia solar, aixi podíem disfrutar de l'agradable "silenci" de la selva.

Durant la navegació acostumavem a descansar a les hamaques o fer companyia al "conductor"... de cop i volta van parar els motors, en Mario acabava de veure un tucán!! Va començar a xiular per cridar-lo i el tucan contestava!!!!! Van estar un rato intercambiant paraules, jeje... va ser un moment molt maco... segur que ens enrecordarem tota la vida d'aquell so...

Vam parar a un altre poble on ens havien dit que vivia un pescador de discos, el qual podia ser un bon guia per acompanyar-nos a la dificil tasca de veure'ls en llibertat. Ens van dir que el trobariem al poble del costat que estaven fent un torneig de futbol, així que amb la llanxa ens hi vam acostar...(anar d'un poble a un altre significa 10-15 minutets de llanxa), un cop allà ens van indicar el camí al camp de futbol.

Això és el torneig de futbol??? jajajjaa. Us descriurem la situació: Al voltant d'una ampolla de cachaça calenta del sol (licor de canya de sucre amb el que es fa la caipirinha), hi havia uns quants homes asseguts parlant i rient. Al camp, on se suposava que s'estava realitzant un torneig, hi havia dos nens xutant una pilota.





Vam disfrutar veient l'escena, com en Mario parlava amb el pescador i li intentava explicar que estavem interessats en acopanyar-lo una nit per poder veure discos, la idea era fer-ho aquella mateixa nit, però "visto lo visto" vam decidir posposar-ho pel dia següent ja que avui el pescador tenia "plan": beure.

Vam quedar per l'endemà a les 7 del vespre, però no podiem estar segurs si es presentaria o no, fins l'endemà, ja que et pots trobar que li surti un pla millor i et deixi tirat, allà és freqüent.

Després de dinar, vam sortir a navegar amb la canoa per anar a un "igapó" (bosc inundat), és un lloc especialment bonic i màgic, mai haguéssim imaginat que hi podia haver racons tan macos a la selva.

La vegetació cada cop era més espessa, però podiem navegar pel mig amb la canoa. Durant la època seca, els arbres queden totalment fora l'aigua i a mida que va pujant el nivell, els arbres cada cop estan més submergits, havent de navegar pel mig de les copes. (esperem que s'entengui), però per si fós poc, l'aigua es taaaaaaaaaaaan tranquila i taaaaaaaaaaan negra, que fa mirall, i costa distingir si el que veus està fora l'aigua o és el reflex...

Durant aquest màgic passeig vam poder veure parelles de lloros en ple festeig, serps verinoses, una d'elles d'aquelles verdes que es confonen amb lianes i de cop... ratatatatatatatatatatata el soroll d'una metralleta!!! ah no!! jeje era un pigot (pajaro carpintero o pajaro loco), amb la seva cresta vermella picant amb el bec a l'arbre per fer sortir les formigues i fotre's un tec. Guapíssim!!





Vam tornar al barco per sopar i després vam sortir amb la canoa de fusta a l'igapó per veure si estavem de sort i aconseguíem veure algun disco. Però no hi va haver sort... tot i així el passeig va ser guapíssim, el bosc màgic de dia... era tenebrós de nit.

Amazònia II

Dia 6: 1.2.08

Sabíem que ens despertaríem amb els sorolls de la selva, el que no sabéim era que aquests sorolls seríen uns ruidosos lloros que tenien el niu just al costat d'on haviem amarrat el barco... o tindríem que dir que el barco estava amarrat al costat d'un niu de lloros? si, millor això! La nostra intenció era molestar el mínim possible als animals que veuríem, al cap i a la fi, els intrusos en aquesta inmensitat erem nosaltres.

Després d'esmorzar, ens vam vestir amb pantalons i manigues llargues, chiruques i barret per sortir a caminar per la selva. Els guies van agafar dos machetes i una pistola!!!!! Vam sortir amb la llanxa fins a una platja (al riu negre quan és època seca i baixa el nivell del riu, es formen platges de sorra fina que semblen paradisíaques, però d'aigua dolça). Lulu, el mariner ens va deixar a la platja i va marxar amb la llanxa mentre els altres 4, vam començar a endinsar-nos a la selva, feia calor, però era important anar amb la roba llarga per possibles picades de mosquits, aranyes o formigues.

Durant el recorregut, vam tastar arbres amb sabor a xiclet, un altre amb olor de clau( el que s'utilitza per cuinar), un que porta quinina, que els autoctons fan servir per curar-se la malaria... etc. interessant!




Al cap de poca estona de caminar, el guia es va parar i clar, els altres també, ja que teníem ordres estrictes de no separar-nos d'ell més que uns metres. Ens va senyalar un forat al terra... val i??, era el niu d'una tarantula!! Va agafar una fulla de palmera, va tallar les fulles i les va utilitzar per intentar fer sortir el bicho, pelut i amb les potes de la mida d'un dit petit humà!! no va sortir del tot, però casi que millor, ja que amb la mida de les potes... ens vam imaginar la tarantula sencera i.... agrrrrrrrrr


Quan feia hora i mitja que caminavem vam trobar un "rierol" que ells anomenen igarapé (esta entre cometes perquè el que ells entenen com a rierol és com el riu Ges nostre), doncs ells no li posen ni nom de tan petit que és! Aqui ens vam banyar, a una temperatura de 28ºC (ens haviem emportat els termometres i els testos de PH). Aquest tros en concret on ens banyavem era de pedra al terra per això es veia bé si hi havia algun possible bicho verinós (que aqui en aquesta zona casi tot ho és), 10 metres més amunat ja ens van dir que no ens hi fiquéssim perquè no era tan segur.



el petit rierol sense nom i en Mario afilant el machete.


Vam continuar la caminada i ens vam parar davant un termiter, el guia va demanar un voluntari... mmmmmm ... fàcil, o un o l'altre, ja que anevem sols, jajaja, així que la voluntària vaig ser jo, vaig posar la mà al termiter i les termites van començar a pujar per la meva ma, just després em vaig haver de refregar les mans perquè les termites es morissin en elles deixant una oloreta forta però agradable, que els indígenes utilitzen tan per perfumar-se com per espantar els mosquits (esta clar que ho vaig fer perquè el guia ho va fer abans, sino, ni boja fico les mans a un termiter).

Vam arribar al final de la nostra caminada i vam parar a casa en Mario, i des d'allà vam avisar a Lulu el mariner per ràdio i ens va venir a buscar amb la llanxa ràpida.

Després del dinar i la migdiada (a la qual ens vam acostumar ràpid a fer-la cada dia després de dinar... aqui la vida va sense presses), vam sortir amb la llanxa ràpida, 4 canyes de pescar fetes amb un pal i un tros de fil i un bistec!! Anàvem a pescar piranyes!!

Vam buscar un lloc tranquil, sota un arbre, una zona que segons el guia a les piranyes els agrada, però no teníem sort, no picava ni una. Al segon lloc on vam parar, el guia en va pescar una... és fàcil quan li agafes el truc però abans...agggggggggg notes que piquen, treus la canya i no hi ha carn però tampoc piranya, se la mengen. El truco està en quan notes l'estiradeta suau, has de tirar fort amunt. Així vam aconseguir pescar-ne 5 entre tots. Se'ns va acabar la carn però no les ganes de pescar més, així que , tot i que el meu vot va ser de indultar-les, el dels altres 3 no, per tan una d'elles va servir d'asqué per pescar-ne unes quantes més abans de cansar-nos i tornar al barco amb la nostra pesca que seria el menjar d'algun dels dies següents.

Quan vam tornar al barco, vam anar a provar els kayaks que en Jordi havia comprat i encara no havíen estrenat. El rio negro no té practicament corrent per tan és especialment agradable i fàcil anar amb kayak pels voltants del barco.


Havent sopat vam sortir a fer la primera toma de contacte amb la nocturnitat de la selva. El viatge es resumia en que volíem veure peixos disco i s'han de veure de nit, per això els guies van voler comprovar les nostres reaccions el primer dia que encara no estavem a la zona dels discos.

Portavem un potent foco de bateria de 750W a la canoa i uns frontals cada un, els quals ens van dir que no encenguéssim si no era estrictament necessari ja que ells dos (un conduïa i l'altre anava amb el foco) tenen un llenguatge amb la llum, així sense parlar saben per on han de tirar o on hi ha algo interessant. Lo guapo era anar amb el llum completament apagat.

Quan havíem de passar per sota una zona amb arbres, primer enfocava la copa abans que enfocar el camí, ens van explicar que era per si hi havia alguna serp, que no ens caigués al cap!

De cop vaig notar un cop sec a la nuca! El culpable no havia set el, sino un peix de dimensions considerables (el de la foto) que al passar amb la canoa, es va assustar i va saltar dins, xocant de ple amb la meva closca.






El guia ens va dir que ho haviem fet bé, però que no ens podíem ficar drets tal i com havia fet quan em va saltar el peix al cap. Aquell dia anavem amb la canoa metalica, però els altres dies aniríem amb la de fusta o els kayaks que són bastant menys estables... podiem cridar, plorar, fer el que volguéssim excepte posar-nos drets!! (tot i que si ens salta un altre peix al cap no podem assegurar que instintivament no ens fiquem drets, jeje)

I aquí finalitza el nostre primer dia sencer a la amazònia, per sort... encara quedaven 6 dies!!

Amazònia - Manaus

Dia 5: 31.1.08

Pels vols interns vam optar per l'air pass brazil, que ofereix la companyia TAM, consta d'uns packs de 4,5,6,7,8 o 9 vols interns que surten bastant millor de preu que si has d'anar pagant una un. Nosaltres vam agafar el de 5 cupons, el qual has de gastar en 21 dies i no pots repetir destí. www.tam.com.br


A Brasil els avions els utilitzen com busos, per anar de Rio a Manaus vam fer parada a Brasilia, va baixar moltísima gent i també en va pujar molta. Ens va sorprendre la rapidesa, lo ben montat que ho tenen i sobretot que amb tant moviment de gent, no es perdin les maletes. Vam sortir de Rio a les 7 del matí i vam arribar a manaus a les 10.40

Abans d'arribar a Manaus vam poder veure des de l'avió, el famós "encontro das aguas", es on el rio negro s'ajunta amb el Solimoes, formant el famosissim Amazones. Durant varis kilometres les aigües dels dos rius corren paral.leles formant l'espectacle. El fet es per una qüestió química i física, gracies a les diferències d'acidesa, velocitat, temperatura i densitat dels dos rius, els quals es neguen a ajuntar-se fins bastants kilometres més avall.

Vam agafar un taxi que ens va portar de l'aeroport al port de la marina de David. Un cop allà havíem quedat amb el guia que el trucaríem i ens vindria a buscar. A l'arribar, vam pagar al taxista i vam comprovar encuriosits que no marxava, ens vam quedar mirant-lo i ens va preguntar si no hi havia ningú que ens esperés, li vam explicar que no que ara el trucaríem i ens va dir que ja trucava ell. Al cap de pocs minuts va arribar el guia i ens va explicar que aquest port és famós pels robatoris i que tot i que de dia no solia haver-hi problemes, normalment els taxistes, no s'arrisquen a deixar ningú sol allà. De nit es veu qeu no fa falta que truquis cap taxista que et vingui a buscar, no vindrà, ja que creuen qeu pot ser una emboscada.

Vam pujar a la "boadera" (llanxa ràpida) i ens vam dirigir cap al barco, que era tal i com l'haviem vist en fotos, blanc i blau de dos pisos... allà ens esperaba en Samba, el guardià del barco, un pastor alemany que després de lladrar una bona estona, ens va acceptar com a dos tripulants més.

La ruta pel rio negro la començavem el dia següent, però en Jordi, el propietari del barco ens va deixar dormir aquella nit al barco, sense cap càrrec i així poder començar la ruta molt d'hora el dia 1 al matí, però eren les dues del migdia, teníem tota la tarda lliure per poder donar una volta per manaus, però clar, estavem a un port perillós i a sobre per anar del barco al port ho haviem de fer amb llanxa. Així que en Jordi va dir que si volíem ens acompanyava a Manaus a veure el port, el mercat, el teatre... i així ho vam fer, vam anar els tres a donar una volta per la ciutat. No té res d'especial, si no és pel fet que és una ciutat en mig de la selva i que només accedeixes a ella en barco o avió, al port hi ha moltíssims barcos de línea, alguns van a Belem, altres a Santarem, uns altres a Barcelos... és curiós estar una estona allà veient com els van emplenant de provisions, com la gent va penjant les seves hamaques, etc..

Els barcos de línes els utilitzen els natius per moure's d'un lloc a l'altre, a les ciutats més o menys importants no hi ha problema perquè el barco para al port, però els indígenes que viuen en chaboles al costat del riu, quan veuen passar un barco, fan senyals amb un mocador o similar i s'acosta una llanxa ràpida a buscar-los mientres el barco va seguint el seu camí. El guia que vam tenir durant els 9 dies de viatge (en Mario) viu a 3 hores de Manaus i quan vol anar a la ciutat ho fa així, tot i que és un problema per ells, ja que després per tornar ha d'esperar dos o tres dies a Manaus fins que surt un altre barco en direcció contraria.

Després de seure a la plaça del teatro amazonas, prenent un "suco" vam anar a un cibercafè per enviar un mail a la familia per dir-lis que no es preocupéssin si no rebien notícies nostres durant els proxims 8 dies, ja que 4 hores després de sortir de manaus amb el barco, perdríem qualsevol contacte amb la societat moderna, ni internet, ni telèfon! A manaus ens van acribillar els mosquits, però va ser l'unic lloc de tot l'amazones on va passar.

Vam decidir marxar aquella mateixa nit del port i no esperar el dia següent, així evitàvem dormir al port (que tot i portar en samba de guardià, sempre resulta perillós) i de pas així el primer dia ja ens llevavem amb els deliciosos sons de la selva.

Durant el primer sopar, totes les esperances que teníem d'aprimar-nos a l'amazònia es van esfumar! Vam menjar millor que a casa!! gràcies a la supercuinera Julietta que ens va acompanyar tota la setmana).

Vam navegar 4 hores abans d'amarrar el barco, la contaminació lumínica de Manaus havia desaparegut ja i érem al mig de la selva, començava la nostra aventura! vam anar a dormir, que demà començavem forts! Caminada per la selva!