Amazònia VIII

Dia 11: 7.2.08


Quan ens vam "despertar" (els que havien dormit, clar!) vam desmontar el campament i vam carregar-ho tot a la canoa. Ens vam preparar per afrontar la forta corrent qeu hi havia riu avall que tot i que semblés al contrari, era més parillós que remontar-lo ja que si per algo se'ns girava de costat, se'ns emportaria la corrent, així que ens vam asseure al terra de la canoa i ben quiets a esperar que en Jordi i en Mario féssin bé la seva feina i si, la van fer bé!

Vam tardar unes dues horetes a arribar al barco i un cop allà vam començar a navegar cap al nostre ultim destí, la ciutat des dón haviem sortit el dia 1: Manaus.

En Jordi ens va comentar que si voliem teníem la opció de donar una ultima volta amb canoa, hi havia una drecera que podiem fer amb la canoa i que no perdríem temps, ja que el què tardava el barco en arribar el riu mucuras, era el mateix que tardaríem nosaltres amb la canoa per la drecera pel bosc inundat. Teníem el cul quadrat de tanta canoa, però no podíem desaprofitar la ultima oportunitat d'estar a un lloc màgic com és un bosc i nundat, així que... cap a la drecera!

Un altre cop... un lloc màgic... un bosc inundat, el silenci de la selva com a so de fons i el cant dels tucans i els llorso com a melodia.. .una passada!!



és una llàstima que les fotos no deixin apreciar el què era allò...

Després d'una hora i mitja vam tornar a trobar el barco, tenien raó, haviem tardat el mateix, el googleearth funciona, jeje.

Després de dinar i abans d'arribar a manaus, vam fer la ultima visita cultural de la zona, vam visitar una tribu indígena.

Aqui farem un apunt: les tribus indígenes que viuen prop de les ciutats, estan acostumades a l'home blanc i cada cop van adoptant els costums nostres, però aquesta tribu en concret, encara coserva part de les seves tradicions, com la de viure en comunitat, la del "sanador" amb remeis naturals, la de fer rituals freqüentment, etc... però vesteixen amb roba normal i tenen telèfon mòbil o inclús algun té televisió..

Es van vestir amb els seus trajes tradicionals per nosaltres, en Jordi els havia trucat que hi aniriem i ens van fer un mostrari de dances, no senceres, sino trossets de cada una, ja que en tenen moltissimes.

Ens va agradar que no ens intentéssin "vendre la moto" fent-nos creure que encara vesteixen així i que no volen evolucionar... (evidentment hi ha tribus que encara hi viuen però no són les que es puguin visitar)




Vam acabar ballant tots, per sort no hi ha fotos, ja que estavem tots a la pista de ball, jeje.


Els nens estaven entrenant la seva punteria amb aquells estris que bufes i surt la fletxa disparada (ho sento no recordo el nom). Tenien un mono dibuixat en una cartulina penjada d'un arbre i disparaven bufant pel tub i la fletxa sortia disparada.

Viuen a una zona privilegiada, estan a hora i mitja de la ciutat de Manaus, però tenen unes platges exclusives, riu-te de punta cana!! i d'aigua dolça!

Vam seguir navegant fins al port des dón haviem sortit el primer dia, el perillós! Eren les 7 de la tarda més o menys, i l'avió no sortia fins les 4 de la matinada, aixi que voliem invitar a tota la tripulació del barco a sopar,... tot i que vam acabar anant-hi nosaltres dos i els dos guies, els altres, tenien ganes de veure la familia, lògic.

Vam anar a la platja de punta negra, és el "passeig turistic" de manaus, ple de xiringuitus, al costat del "mar". Vam sopar, unes quantes cerveses, i després un altre cop cap al port, aquest cop en taxi (ja que si trucavem directament des del port no vindria ningu, pel que vam explicar de que és perillós a partir de certa hora). Alla vam recollir les motxilles i el mateix taxi ens va portar a l'aeropoert, en el qual vam esperar unes quantes hores abans de que sortís el nostre avió cap al pròxim destí: Fernando de Noronha.

Amazònia VII

Dia 10: 6.2.08

El matí del dia d'avui va ser de navegació, la intenció era arribar fins al riu cuieras on passaríem la nit.






A l'hora de dinar va començar a ploure, que al poc rato es va convertir amb tempesta, aixó ens xafava els plans, ja que la idea era remontar el riu cuieras amb la canoa per passar la nit a la selva, així que ens vam ressignar i a esperar a veure si parava una mica.

A dos quarts de quatre no podíem esperar més, havíem de decidir si seguir amb els plans o no, però tot i la pluja, vam decidir que SI!!

Així que vam agafar els machets, la pistola, les hamaques, el toldo i el sopar i ens en vam anar riu cuieras amunt, sota la intensa pluja que queia als nostres caps.

Als 5 minuts ja estavem completament empapats.

Vam navegar durant dues hores, per un riu que cada cop era més estret i amb més corrent, fins que vam arribar al punt on era quasi impossible avançar, el motor de la canoa anava a tope i no ens moviem del lloc, hi havia una corrent brutal, ens vam asseure al terra perquè el centre de gravetat fós el més baix possible i així mantenir la canoa més estable, però tot i així, costava moltíssim. Havíem d'aconseguir-ho si o si ja que al punt on ens trobavem era impossible fer mitja volta sense volcar.

Al final, després d'una estona d'incertesa, vam aconseguir arribar a la base de la cascada culpable de tota la corrent i amarrar la canoa a un arbre.

Vam descarregar totes les coses i vam preparar el terreny per montar el campament. En Mario va agafar el machet i va començar a tallar alguna palmera per montar el que seria la base... 4 pals estrategicament col.locats van servir tan per aguantar el toldo com per penjar les hamaques.

Nosaltres mentrestant ens vam dedicar a buscar llenya per encendre un foc, tot el que trobavem era molla per la pluja que seguia caient, si no aconseguíem encendre el foc, no podríem sopar. Per suposat les ordres eren no allunyar-nos massa de la zona no fós cas que ens trobéssim el jaguar de cara.


Vam sopar uns "chuletones" que haviem portat i després del banquet amb els dits, sense forquilles ni ganivets, vam tirar tots els ossos i possibles restes de carn al riu perquè se les emportés la corrent, no podíem deixar cap rastre d'olor a carn per no atreure cap jaguar.



Abans de posar-nos a dormir, en Jordi va dir. "deixo això (senyalant l'arma) aqui per si"... "per si què??"... "per si em passa algo a mi" va contestar!! jajaja

Les hamaques estaven a escassos dos pams de terra, just perquè no pogués pujar cap aranya ni res per l'estil.

Si us diem que aquella nit vam dormir com un tronc, us ho creureu?? no oi?? pues eso! jajaja

Amazònia VI

Dia 9: 5.2.08

Vam navegar fins a Novo Airao, la "ciutat" més gran entre Manaus i Barcelos. Aquí era l'únic lloc de tot el viatge per l'amazònia en el que podria ser que trobéssim conexió a internet, així que vam aprofitar per baixar del barco, veure una mica el poble i dirigir-nos a un cibercafe, el qual, tot i que era horari comercial, estava tancat! (a brasil funcionen així si no els hi vé de gust obrir, no obren y "punto pelota"), així que ens vam quedar sense poder avisar a ningú de que estavem vius i que ens ho estavem passant genial.



Vam tornar al barco amb la intenció (de fet era pel motiu que haviem vingut aqui) de banyar-nos amb els dofins d'aigua dolça que viuen al riu negre.

Va ser l'únic lloc de tot el viatge que vam veure turistes!! arribaven llanxes de "iberostar" carregadetes de turistes amb pinta americana per veure els dofins, però no teniem cap més opció, si ens volíem banyar amb dofins, haviem de fer-ho aqui, ja que és l'únic lloc on estàn més o menys acostumats a que la gent els dongui menjar i es concentren allà cada dia. Tenen una plataforma des d'on pots accedir previ pas per taquilla per comprar peix pels dofins.




Però com que tenim alergia a tot el que sigui turistada, vam preferir allunyar-nos una mica de la zona preparada i ficar-nos a l'aigua amb una piranya recent talladeta de les que havíem pescat el dia anterior, van tardar una mica més però al final van acabar venint dofins a nedar entre nosaltres, que tot i que són lletjots, l'experiència va ser xula.





Amb nosaltres va venir la Raffaella, la filla d'en Jordi, i mentre nosaltres ens banyavem ell va anar a buscar algu que volgués portar-nos al lloc on realitzaríem el descens del igarapé (rierol) del mato grosso en kayak!!


Vam carregar els kayaks a la pick up i vam pujar tots com vam poder, aqui va començar l'aventura!! la direcció del cotxe anava com unes calces i el conductor anava fent volatnassos per mantenir-lo a la dreta de la carretera, la sort és que casi no hi havia trànsit i que el conductor era "espavilat" i quan venien cotxes de cara, moderava la velocitat.




Feia 4 anys que ningú feia el descens d'aquest riu i el guia hi havia estat feia 15 dies amb la canoa de fusta per veure com estava i amb el matxet van tallar uns quants arbres que havien caigut per poder passar, ho havia fet a petició de l'ajuntament del poble, ja que en un futur volien fer d'aquell descens un atractiu turistic (una pena, ja que aixi era molt guapo)


Casi no haviem ni començat que ja vam trobar un arbre caigut al mig del riu, per passar vam haver-nos de posar drets al kayak, colar el kayak per sota l'arbre i nosaltres passar per sobre. L'excés de confiança va fer que m'aixequés massa ràpid i... "xofffffffffffff" dona a l'aigua!! jajajja primera remullada!! L'aigua estava a 28ºC així que no em preocupava anar empapada.


Vaig repetir la pregunta que tants i tants cops havíem fet: és perillós?? clar que ho és!!! Al ser un riu petitet i amb corrent és menys probable que hi hagués piranyes, anacondes o cocodrils, però podia haver-hi serps de coral, formigues i altres bitxos verinosos. Però aquest cop no anavem armats, al haver de fer un tros de carretera hi havia perill de que hi hagués algun control policial en el qual haguéssim tingut problemes.



era profund, no tocava a terra i la corrent era forta, un cop se'ns en va anar un rem i sort que es va parar un tros més avall en una corba.



Durant el descens que va durar 4 hores, vam tenir emocions per escollir, cada cop que trobavem un arbre caigut haviem de valorar si era més fàcil passar-lo per sota, passar el kayak per sota i nosaltres per sobre o carregar el kayak a pes i pasar-lo per sobre el tronc. Algun dels cops que optavem per passar per sota tan nosaltres com el kayak, haviem d'estirar-nos completament i passavem rascant amb el nas al tronc... cada cop que passava això pensavem "com hi hagi alguna serp o aranya verinosa... me la menjo!!"

En Mario, el guia indígena, era un crack, es nota que porten tota la vida fent servir canoes i rems... en comptes de posar el cul en el forat del kayak destinat a ell... es posava ben bé a la punta, i només feia servir un rem de fusta, ni tan sols utilitzava els del kayak. Duia en Manel de paquet, el qual ni remava ni res, només fotos i video... i els altres dos, tot i fer esforços enormes per adelantar-los no vam tenir "collons".

"Eeeeeeeeeeh frena! a ver si mi panza no va a pasar!" li va dir en manel quan anaven a passar per sota un tronc, a en Mario això li va fer moltíssima gràcia i cada cop que hi havia un tronc caigut, cridava... ."la panzaaaaaa" i es partia el cul, i els altres com no... també ens el partíem. Crec que ja ho he dit però ho repeteixo... un tio genial!!


Quan vam trobar un trosset més tranqui on poder parar, ho vam fer, vam aprofitar per banyar-nos una mica i menjar uns sandwitx que ens havia fet la Julietta, que ja era hora de dinar, vam beure una cerveseta i a seguir, que tot just estavem a la meitat del camí.


De les 4 hores de descens, tres van ser aventureres, la última va ser més tranquila, el riu s'anava eixamplant i cada cop hi havia menys corrent, haviem de remar cada cop més fort.

Per fi vam sentir el soroll d'un motor, era la comandant del barco, la Selma, que estava remontant riu amunt per veure si ens trobava... vam pujar a la llanxa i vam tornar al barco.. sort que va tenir aquesta brillant idea, ja que ens quedava un bon tros de remar, calculem que una horeta més encara.

La dutxa del barco i el descans a l'hamaca es van posar millor que mai aquell dia, vam sopar i ens vam ficar al llit, cansats i amb la certesa de que demà no podria ni moure els braços d'agulletes, però no!! ni una!